La invenció d’Hugo: una al·legoria de la reconstrucció social

Sonia Herrera. En aquesta ocasió dediquem la nostra habitual ressenya cinematogràfica a La invenció d’Hugo, una pel·lícula de Martin Scorsese que es va convertir en la gran sorpresa de la gala dels premis Oscar 2012 en ser guardonada amb 5 premis de l’Acadèmia (dels 11 als quals estava nominada).

I és que el film de Scorsese és un film entranyable carregat d’una gran bellesa estètica que construeix un ambient oníric ple de llums i ombres com ho és el cinema en si mateix, amb tocs d’Oliver Twist i certa aroma a aquella ciutat que retratava Murger a Les Scènes de la vie de bohème, a la Ville lumière, a un París blau com l’hivern, com els increïbles ulls del seu protagonista, Hugo Cabret (interpretat per Asa Butterfield).

Els espectaculars moviments de càmera ideats per Scorsese destaquen la magnificència de la ciutat davant les vides “petites” de la seva gent que es pregunta quina és la seva missió, la seva raó de ser, què dirigeix els seus passos cap al seu destí i com encaixa en el món… com peces d’un engranatge.

“Tot té un propòsit, fins i tot les màquines. (…) Potser passi el mateix amb les persones. Si ja no tenen un propòsit, estan com trencades”.

La pel·lícula narra les aventures d’Hugo, un nen orfe de 12 anys privat del dret a l’educació que viu a l’estació de Montparnasse, el 1930, arreglant rellotges clandestinament mentre intenta trobar la peça clau que li permeti arreglar l’últim record que té del seu pare: un autòmat.

Les anades i vingudes d’Hugo el porten a descobrir la veritable identitat del propietari de la botiga de joguines de l’estació. Per aconseguir-ho, el noi es submergeix en un món extraordinari on cinema clàssic i literatura es barregen contínuament a través d’al·lusions a llocs com la Biblioteca de l’Acadèmia de cinema que amaga tots els secrets de la “fàbrica de somnis”; a obres com David Copperfield, Peter Pan, El meravellós màgic d’Oz o L’illa del tresor; a autors com Julio Verne, James Joyce o la poeta Christina Rossetti; a importants personatges de la literatura francesa com el Jean Valjean d’Els Miserables; a insignes actors i directors de la història del cinema mut com Charles Chaplin, els germans Lumière o Buster Keaton; i a pel·lícules mítiques de la història del setè art com Sortida dels obrers de la fàbrica Lumière a Lió Monplaisir i L’arribada del tren a l’estació de la Ciotat dels germans Lumière o Viatge a la lluna rodada el 1902 per Georges Méliès, l’altre gran protagonista de la pel·lícula que ens ocupa i al qual dóna vida el veterà actor Ben Kingsley.

Entre les obres literàries esmentades al film, cal destacar el Robin Hood d’Alexandre Dumas amb el qual s’estableix un paral·lelisme entre el mític lladre del bosc de Sherwood que robava als rics per repartir-ho entre els pobres i el mateix Hugo que roba peces per arreglar el mecanisme de l’autòmat que li va deixar el seu pare i que es veu obligat a fugir contínuament de les autoritats de l’estació per no acabar en un orfenat.

“El cinema té el poder de capturar els somnis”.

La pel·lícula contraposa contínuament conceptes, objectes, personatges i escenaris. Així l’espectador/a es topa amb múltiples dualitats: simplicitat i ordre versus poesia i cultura; amistat i família davant la solitud d’Hugo; conflictes armats que destrueixen la joventut, l’esperança i la màgia eclipsats per flors, llums i vida; realitat versus fantasia; malvats amb pors i inseguretats contra herois i heroïnes amb confiança i empenta; cerca i descobriment…

La invenció d’Hugo és el metacinema per antonomàsia, l’autoreferencialitat per excel·lència, el cinema dins del cinema, els somnis dins d’un somni. Un elogi de les emocions en un fabulós món de llibres, pel·lícules i joguines amb complexos mecanismes, un sincer homenatge a la vida i obra de Méliès i als primers cineastes, una lliçó d’història del cinema rutilant i adornada amb enginy que posa de manifest de manera rotunda que el cinema és creació que es construeix amb màgia, moviment i temps.

Però més enllà de la narrativa cinematogràfica, el film es converteix en un relat ple de matisos, connotacions i referències que ens permeten extrapolar el relat a la nostra societat. D’una banda podem comparar la situació actual amb la reconstrucció de l’autòmat. Vivim una profunda crisi social i política. La democràcia, sens dubte, se’ns presenta rovellada i desmembrada, però l’esperança i la il·lusió ens porten a creure que podem fer que les peces encaixin i renovar les estructures. Al seu torn, la presència constant del temps a través dels rellotges reforça la idea que tot arriba en el moment oportú. Els canvis també, encara que requereixen acció i moviment (igual que el cinema).

Això sí, per aconseguir aquesta transformació social que tant desitgem, hem d’anar més enllà de l’autòmat, perquè no som màquines, sinó éssers animats amb anhels i afanys. Hem d’escorcollar el nostre entorn i posar el nostre granet de sorra per greixar i engegar la maquinària. Observació, diàleg, debat públic, creativitat, reflexió… Prendre la paraula i el carrer. En definitiva, exercir la ciutadania plena per construir un món millor des d’allò més local, des del nostre voltant més immediat. L’Hugo va poder, nosaltres també.


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.