Només cal obrir el diari o engegar la televisió per sentir-se immers en un ambient de pessimisme i de crisi global, com si estiguéssim al bell mig d’un túnel fosc  i en corba, on no es veu la claror de la sortida. L’economia, la política, l’ecologia, la justícia, els drets humans, els valors… tot està en crisi. També l’Església viu un dur hivern eclesial i el Papa Benet XVI compara la situació d’avui amb la tempesta dels deixebles de Jesús al llac de Genesaret.

Davant d’aquesta situació, les paraules de Joan XXIII en el discurs inaugural del Concili, el dia 11 d’octubre de 1962, segueixen essent actuals, tot i els 50 anys que ens separen. Diu Joan XXIII que moltes persones, potser amb bona voluntat però sense mesura ni seny, no veuen en els temps moderns més que prevaricació i ruïna, com si no haguessin aprés res del passat que sempre és mestre de vida. Ell personalment dissenteix d’aquests profetes de calamitats que sempre anuncien esdeveniments desgraciats i apocalíptics. Al contrari, ell pensa que la Providència divina ens porta cap a un nou ordre de relacions humanes  i  que tot ho disposa pel  bé de l’Església.

Segurament  molts poden pensar que Roncalli era massa ingenu i optimista, que els temps actuals són molt pitjors que els de fa 50 anys.  Però, ¿i si fos veritat que les actuals crisis fossin un senyal vermell d’alerta per indicar que hem de canviar l’actual ordre del món, acomiadar-nos del capitalisme neoliberal de mercat, de l’explotació salvatge de la terra, de la idolatria del diner i del consum, de la corrupció, la violència de les armes i les relacions polítiques i socials injustes? I si el trontoll de les estructures eclesiàstiques fos un signe de que hem de tornar a l’Evangeli de Jesús, edificar una Església natzarena, senzilla, pobra, que sigui un lloc d’acollida i misericòrdia?

Un altre món és possible i necessari, una altra Església és possible i necessària. No es tracta d’un optimisme ingenu sinó de la fe que ens porta a creure que tota la humanitat és conduïda per l’Esperit del Senyor que omple l’univers. Joan XXIII continua tenint raó: no podem deixar-nos  enlluernar pels actuals profetes de calamitats. Això ens paralitza i desanima. Enmig del dolors del part podem esperar i treballar por una nova naixença.

***

En l’últim quadern de Cristianisme i Justícia, Víctor Codina analitza l’herència del Concili Vaticà II en el seu 50è aniversari. Per més informació, clic aquí.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Victor Codina
Jesuïta. Va estudiar filosofia i teologia a Sant Cugat, a Innsbruck i Roma. Doctor en Teologia per Roma (1965), professor de teologia a Sant Cugat mentre vivia a l'Hospitalet i Terrassa. Des de 1982 va residir a Bolívia on va treballar amb sectors populars i en la formació de laics a Oruro i Santa Cruz. Professor emèrit de la Universidad Católica Boliviana de Cochabamba, alternant amb treball de pastoral en barris populars. Ha escrit nombrosos llibres i articles. En 2018 va tornar a Barcelona on resideix actualment.
Article anteriorEsquerdes al mur VIII: Un pou enmig del desert
Article següentCicle ‘Dilluns dels Drets Humans’: “Sang al mòbil: el coltan i el conflicte de RD Congo”

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here