Esquerdes al mur VII: Tornar a la terra per a combatre la pobresa

HOACA Coix un petit poble del Baix Segura a la província d’Alacant, cinc famílies amb dificultats econòmiques omplen una part del seu rebost amb les collites de les terres que ells mateixos conreen. Gràcies a l’impuls del grup de Càritas de la Parròquia de Sant Joan Baptista, un terreny erm s’ha transformat en una horta destinada a l’autoabastiment.

Per a explicar l’èxit de Finlàndia, model de benestar i modernitat econòmica, s’acostuma a citar com un dels factors del seu progrés l'”afecció a la terra”. El prestigiós arquitecte finès Juhani Pallasmaa ho justifica per una raó història: «La pobresa després de la guerra va allargar la relació amb el camp. Hi havia porcs a les ciutats per l’escassetat de carn. Es conreaven verdures als jardins».

També Encarna Cartagena, militant de l’HOAC i membre de Càritas de la Parròquia, té molt present el passat: «Les persones grans com jo recordem com en va ser de dura la postguerra, un temps en què mancava el treball i en el qual el conreu d’un tros d’horta evitava que es passés gana, doncs amb algun jornal que hom podia treure’s a la setmana i els productes que obteníem conreant aquesta terra s’anava tirant».

Coix té menys de 7000 habitants. Abans, la gran majoria dels seus habitants es dedicaven a l’agricultura. Però amb el pas del temps, davant l’escassetat d’aigua i la poca rendibilitat que deixava la terra, van optar per altres sortides. Preferentment, l’emmagatzematge i distribució de fruites i verdures, afavorida per la seva estratègica situació com a cruïlla entre Alacant, Albacete i Múrcia. Hi abunden els autònoms, els venedors ambulants i els transportistes, encara que en l’època del boom immobiliari, la construcció va donar ocupació a nombrosos treballadors a compte d’altri. El treball als magatzems de fruita el realitzaven, llavors, sobretot els immigrants, arribats del nord d’Àfrica i de Llatinoamèrica.

Però la gran recessió va arribar també a aquest racó alacantí i es va acabar la situació de gairebé plena ocupació. Les sol·licituds d’ajuda es van multiplicar i van canviar els perfils. Si abans els sol·licitants d’ajuda eren immigrants que buscaven treball, allotjament i acollida, ara arribaven també els autòctons i les peticions s’ampliaren a les necessitats bàsiques. «Davant aquesta situació, el grup de Càritas ens vam aturar a pensar i a pregar per a veure per on havíem de caminar, per a veure que ens demanava el Senyor», diu, mirant enrere, Encarna Cartagena. Les vuit dones i un home que formen l’equip es van inspirar en l’encíclica de Benet XVI, «Caritas in Veritate», en concret en la cita que diu: «La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D’aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i ens obliga a projectar d’una manera nova».

Explica Encarna Cartagena que van entendre que calia ser “creatius”, més encara quan «la tasca de Càritas no és només l’assistència, sinó ajudar a guanyar-se la vida dignament». Als seus ulls, els parats, els expulsats per les regles de ferro de l’economia actual, formaven part d’aqull poble del qual parla l’Evangeli de Mateu, en el capítol 9, verset 36: «En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor».

Curiosament, la solució imaginativa es va aconseguir recorrent al viu passat agrícola. Fa ara més de dos anys, es van començar a tantejar les possibilitats de donar resposta a aquesta pregunta: «¿Per què no oferir terra a les persones per a què conreïn els seus productes i contribuir així a l’economia familiar?». Alguns immigrants, especialment d’Equador, es van interessar pel projecte. Havien sigut agricultors i enyoraven alguns cultius propis de la seva terra. «Al poble hi ha cultura d’arrendament de terres, però no de cedir-les per al conreu sense res a canvi. Ens vam preguntar d’on treure les terres, qui ens les cediria…», explica Encarna Cartagena.

Van parlar amb el secretari del Sindicat de Regants de Coix, Antonio Gallego, per a presentar-li el projecte i demanar-li col·laboració alhora de trobar un propietari altruista disposat a cedir terra erma a canvi de res. També van anar a parlar amb l’alcalde per a informar-li de les seves intencions i demanar-li la col·laboració. Van passar cinc mesos fins que finalment es va trencar el silenci. Hi havia algú disposat a cedir terres. Era el mateix secretari que havia emprat tot aquest temps tant en difondre entre els propietaris de terra la petició que li havien fet com en acordar amb la seva pròpia família la cessió que tenia pensada. «El Senyor li degué tocar el cor. És un home honrat amb un gran amor per la terra i pensà que era una bona idea», relata Encarna Cartagena.

Es va haver de redactar un document de cessió per a què quedessin clars els termes de la col·laboració, en el qual s’especificaven també els deures que assumien els beneficiats. També va ser tasca del grup de Càritas parlar amb els propietaris de les terres veïnes a les cinc “tafulles” (al voltant de 6000 metres quadrats) entregades a cinc famílies d’immigrants equatorians per a evitar recels. Les terres duien temps abandonades, i és per això que necessitaven d’una tasca prèvia d’acondicionament: «Calia desherbar, llaurar la terra, abonar-la i posar a punt el reg. Això significava una inversió inicial que cap de les famílies podia afrontar», relata aquesta militant de l’HOAC, casada amb un antic mestre, també militant i apassionat de l’agricultura.

L’equip de l’HOAC al qual pertany Encarna Cartagena, com no podia ser d’altra manera, estaven informats de les ventures i desventures del grup parroquial de Càritas i van considerar l’ocasió com un moment propici per a «practicar la comunió de vida», tot i que algunes persones es trobaven a l’atur. Després de tot, «la comunió de bens, com a expressió social de l’amor és essencial en el Pla de Déu». Van posar diners per a comprar els fertilitzants i Antoni Serrano, el marit d’Encarna, els va donar un motocultor i una bomba de reg, per a què poguessin posar a punt la terra.

El terreny va ser dividit en cinc parts entre aquells que van manifestar la seva voluntat de treballar-lo. «Són famílies amb fills, famílies estructurades tot i les penúries que estan passant, il·lusionades amb posar-se a conrear», comenta Encarna Cartagena, que afegeix que «de moment van conreant al seu aire, cada família té les seves necessitats i realitats, però entre ells es veu col·laboració, gestos de solidaritat i harmonia». Ja han sembrat i recollit panís, carbassons, tomàquets, nyores, pebrots, mongetes, fenc per als conills i patates. Fins i tot han arribat a tenir excedents d’aquest tubercle que han comercialitzat amb l’ajuda de voluntaris de Càritas de Coix i de la veïna Callosa de Segura. Es plantegen ampliar els conreus de patata per a la venda. «Amb els jornals que es treuen treballant en els tarongers i llimoners d’altres i el que treuen de les seves collites, aquestes famílies van tirant», explica l’Encarna.

L’experiència ha corregut com l’escuma entre els habitants del poble. Dos joves, un d’aturat i l’altre propietari d’un magatzem que veu possibilitats d’ampliar els marges de venda amb productes propis, s’han posat en contacte amb l’Encarna per a explorar la possibilitat de conrear junts. També hi ha altres propietaris disposats a cedir terrenys. «Es veritat que la terra cal treballar-la dur per a què doni alguna cosa. No és tan rendible com altres activitats, però resulta molt gratificant, et permet entendre tota la cadena de treball fins a veure el resultat….», diu aquesta inquieta dona de 73 anys. Les notícies han arribat també a la Facultat d’Agronomia d’Oriola i hi ha alumnes que han arribat a plantejar-se col·laborar per a promoure l’agricultura ecològica i el consum responsable, al marge dels circuits comercials. «Però tot això són somnis i il·lusions», conclou Encarna, tot i reconèixer que és «una idealista que s’il·lusiona ràpid». Ella ara està centrada en «acompanyar i ajudar a crear llaços entre el grup», en «sembrar i veure si el Senyor fa que alguna llavor doni fruits».

 

Imagen extraída de: Gastroteca.cat


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.