Esquerdes al mur VI: El rostre humà dels diners

HOACA Granada, ara fa 28 anys, un grup de ciutadans es van plantejar posar els seus estalvis als servei de la creació d’ocupació i l’ajuda d’emergència als més necessitats. Així va néixer un veritable «banc bo» –que presta sense interessos i fins i tot a fons perdut– buscant que persones que ho estan passant malament puguin portar una vida digna.

En l’actualitat, el Fondo de Solidaridad Paz y Esperanza compta amb 260 socis que aporten una quota periòdica, sense esperar cap retorn, i 80 «dipositants» dels seus estalvis, alguns socis, altres no, que cedeixen els seus diners per a finançar els 98 projectes per a la creació d’ocupació que actualment hi ha oberts per tota Andalusia. La seva seu social s’ha convertit, a més a més, en un punt d’informació de la Banca Ètica FIARE.

En el segon trimestre de 2012, per exemple, es van concedir ajudes per valor de 32.900 euros, que han servit, entre altres coses, per a que un ramader de Colmenar (Màlaga) pugui adquirir uns contenidors especials per a elaborar formatge artesanal i ecològic o que una associació també de Màlaga, i que atén immigrants, pugui mantenir la seva activitat mentre arriben les subvencions públiques concedides però no cobrades.

Elías Alcalde, ara delegat de les Obres Missionals Pontifícies de la diòcesi de Granada, va ser un dels seus fundadors, quan era rector a Moraleda de Zafayona, a la comarca de Loja-Alhama. Precisament, pel seu origen geogràfic, l’associació va ser coneguda col·loquialment com a “Fondo Loja”. El seu pensament llavors era que les prestacions públiques als aturats, tot just estrenades, «avergonyien a gent honrada que volia treballar, rendir i produir per al bé comú de tots i guanyar el pa de casa seva amb el front molt alt»; i opinava que «la consciència cristiana reclamava una manera de fer diferent que estimulés la solidaritat comunitària, com a expressió de l’amor fratern que ha de traspassar les relacions personals i comprometre’s també en les socials i estructurals». 

Es va posar en contacte amb gent que havia conegut durant les mobilitzacions en contra de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, amb mestres de la zona, amb persones de la seva parròquia i d’altres sectors eclesials, com unes religioses trinitàries d’un barri pobre de Loja. La idea era ben senzilla: «proposar a aquells que tenien treball estable compartir una part, encara que fos mínima, del seu salari i així ajudar a altres que passaven dificultats a posar en marxa iniciatives ja sigui de forma individual ja sigui en forma de petites cooperatives». Des de bon principi el fons es va declarar aconfessional i en ell hi han participat, i participen, gents de diferents creences, sensibilitats i ideologies.

Molts “pocs” fan un “molt”

Carmen Baena, integrant del fons i veïna de Salar en l’època de la seva creació, va donar un pas endavant quan li van exposar la idea. «Se’ns va demanar que compartíssim una mica de la nostra economia, perquè pensàvem que moltes petites aportacions podien ajudar a les persones aturades a crear el seu propi lloc de treball o bé a sortir d’una situació de crisi i de dificultats econòmiques», recorda; i confessa que, «molts de nosaltres no havíem sentit mai parlar dels microcrèdits ni de la banca alternativa, simplement volíem compartir la nostra economia de forma solidària i, sobretot, anònima».

En el seu impacte reduït insisteix també Mari Paz García, fins fa ben poc militant de l’HOAC de Granada i durant sis anys membre de la Junta Directiva del fons: «És quelcom petit, però molt seriós, que beneficia a gent que ho necessita encara que lamentablement no arribem a tots». Per a ella, el més important és que «les decisions es prenen entre tots, la Junta Directiva està sempre oberta i qualsevol pot anar i assabentar-se del que s’hi decideix. També s’informa de tot el que fa l’associació, des del principi, amb tot detall».

Les peticions han d’anar sempre avalades per un soci. Així resulta més senzill generar la necessària relació de confiança i també establir un vincle que propiciï el seguiment de la situació familiar o el projecte empresarial. Encara que al principi la confidencialitat i l’anonimat eren molt importants, des del mes de gener del 2012 les dades dels beneficiaris són públiques per dos motius: «per a donar als socis i dipositants una informació més precisa que permeti conèixer millor el destí de les ajudes reintegrables»; i «permetre a aquells que vulguin recolzar aquests projectes puguin fer-ho (comprant o recomanant-ho als seus familiars o amics)».

Carmen Baena explica que «si inverteixes el teu diner aquí, saps per a què s’utilitza. No t’emportes interessos, però sempre saps en què està invertit». A les «raons de solidaritat» fa referència també Ignacio Peláez, consiliari de la HOAC, per a justificar la raó per la qual des del principi manté una petita quota d’allò que ell qualifica com a «una iniciativa dèbil i humil». Tanmateix, com diu Carmen Baena, «hem donat petites empentes en moments de dificultat a persones i famílies, per a que mantinguessin o creessin el seu propi lloc de treball».

Diners que construeixen alternatives

En la seva llarga història, han concedit finançament i suport d’emergència a més de 1200 beneficiaris i han aconseguit posar en circulació més d’un milió vuit-cents mil euros. Encara que puguin semblar una aportació modesta, es pot dir que han aconseguit mantenir, gota a gota, un reg de solidaritat molt fèrtil, que demostra que redistribuir la riquesa i posar-la al servei dels més necessitats és possible, quan es canvia la lògica de l’interès per la del do.

Fins al 1997, les ajudes gairebé no es tornaven; no existia l’obligació expressa de fer-ho, encara que el suggeriment, de retornar els diners si les condicions ho permetien es posava sempre sobre la taula, com a mecanisme per a exercir i estendre l’autoajuda entre semblants. Des de llavors, i a la vegada que es posava en marxa la figura del «dipositant» (presta els teus estalvis sense demanar interessos ni tan sols per a assegurar la revalorització del que s’ha deixat temporalment), el compromís de devolució és obligatori, exceptuant que les circumstàncies el facin del tot impossible.

L’any 2004, el Fondo de Solidaridad es va establir a Granada capital, i al cap de dos anys es va poder comprar un local «senzill i digne» d’uns 40 metres quadrats. En l’actualitat, el fons participa de la Banca FIARE (no només en el seu capital social sinó també com una de les possibles destinacions dels interessos generats pels clients que obren en aquesta entitat les seves llibretes d’estalvi); també és present a la Red de Asociaciones de Economía Alternativa y Solidaria (REAS); i a la Red de Utensilios Financieros Alternativos y Solidarios (RUFAS). Isabel Camacho, contractada a mitja jornada des de l’arribada del projecte a la ciutat de l’Alhambra i que exerceix de secretària tècnica, explica que «la gran majoria dels beneficiaris no enganyen i tenen intenció de retornar els diners. Això sí, una gran majoria dels projectes tenen incidències- no compleixen amb els terminis i quanties acordats-, encara que només una petita part no s’arriben a retornar mai».

Camacho explica que al principi d’aquesta crisi «van arribar moltes peticions d’emergència, però ara estan repuntant una altra vegada els projectes d’ocupació, sobretot els associats amb productes naturals i ecològics». En «aquesta gravíssima situació que estem vivint, són nombroses sol·licituds les que estem rebent», es pot llegir en el darrer informe trimestral elaborat per la Junta Directiva, que no sembla desanimada pel repte present: «també són moltes les persones conscients i solidàries que s’estan apropant per a informar-se, fer-se sòcies i obrir dipòsits en el nostre Fons».

Més informació:

www.fondodesolidaridad.org

Publicat a Noticias Obreras (HOAC) 1541

Imatge extreta de: Coop57


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.