Profetes davant la crisi (VI): De teòlegs perseguits a teòlegs rehabilitats

Jaume FlaquerYves Congar (1904-1995), Karl Rahner (1904-1984) i Bernhard Häring (1912-1998) són tres exemples de “profetes” teòlegs que van ser perseguits abans del Vaticà II però que es van veure rehabilitats en aquest Concili. Més encara, van ser els seus referents fonamentals en els temes d’eclesiologia, de teologia i de moral, i fins i tot, alguns dels documents del Concili deixen veure la influència de la seva ploma. La “crisi” de la que parlem aquí és, d’una banda, la d’una Església que va viure un dels canvis de paradigma més importants de la seva història, i per una altra, la crisi personal que aquests teòlegs (i d’altres) van viure en ser desautoritzats per l’Església mateixa amb la que vivien una adhesió fora de qualsevol dubte. Malauradament altres teòlegs actuals es troben avui en dia en la mateixa situació per la difícil relació entre el Magisteri de l’Església i la recerca teològica. Per una banda, la teologia ha de reconèixer el paper normatiu del Magisteri, i per una altra, el Magisteri ha de viure en constant escolta de la teologia perquè sovint aquesta encarna el carisma profètic i aquell posseeix el carisma de govern i d’unitat. Igual que Pere al llac de Galilea va saber escoltar Joan quan aquest, després de pescar centenars de peixos, va dir de l’estrany personatge que era a la costa: “Es el Senyor!” (Jn 21), igual el Magisteri ha de saber escoltar els teòlegs que descobreixen Jesús en una nova riba.

En Jesús Martínez Gordo, doctor en teologia i professor a la facultat de Vitòria, ha guiat la nostra reflexió sobre aquests tres autors, subratllant que en el títol de la sessió hi havia un excessiu optimisme respecte a la rehabilitació dels tres teòlegs. Rahner i més especialment Häring, van viure el post-concili amb la decepció per la limitada aplicació de les seves intuïcions més avançades. Häring explica al final de la seva vida que durant la 2a Guerra Mundial havia hagut de defensar-se quatre vegades davant d’un tribunal militar de les SS, i que després, quan va haver de defensar-se davant de la Congregació per la Doctrina de la fe d’acusacions falses, hauria preferit trobar-se davant d’un tribunal de Hitler que davant d’aquesta Congregació. B. Häring va viure “vigilat” pel seu rebuig a l’Encíclica Humanae Vitae de Pau VI sobre els anticonceptius.

K. Rahner, per la seva part, viu també al final en una certa desolació davant del Magisteri. Està disconforme amb aquesta mateixa Encíclica moral, defensa l’accés de les dones al sacerdoci, concep la teologia no simplement com l’altaveu del Magisteri, està en desacord amb la creació dels partits Demòcrates Cristians i alerta contra l’oblit de la centralitat de la col·legialitat episcopal en el Concili. La confrontació de Rahner amb un altre gran teòleg, von Balthasar, serà també una font de sofriment per a ell.

Malgrat això, aquests teòlegs gaudiran sempre d’un gran prestigi pel seu paper en el Concili. Congar és nomenat consultor del Concili, Rahner teòleg oficial, i Häring és consultat per aquell que després serà Joan Pau I. A aquests autors (Congar en especial) els hi devem el retorn de l’Església a l’època patrística dels primers segles i la desabsolutització de la teologia tomista com a discurs únic teològic des del Concili de Trento fins al Vaticà II.

Aquesta rehabilitació arriba després d’haver estat sotmesos a investigacions per part de Roma durant la dècada dels 50. Congar és apartat de l’ensenyament en el 1954 i escriu dos anys més tard des del seu exili a Cambridge: “Em trobo sol, terriblement sol”.

La soledat que viu el teòleg quan l’Església a la que ha donat la vida obre un procès d’investigació sobre el seu pensament és una experiència de crisi personal que sovint ens passa per alt. Algunes vegades, Déu vol que la seva rehabilitació sigui durant la seva vida.

***

Aquí podeu escoltar la xerrada completa de Jesús Martínez Gordo.


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.