Profetes davant la crisi (III): Sant Francesc o la denúncia des de la simplicitat evangèlica

Jaume Flaquer.  – P. Sant Francesc un profeta ? Pensava que els profetes eren els qui predien el futur…

– R. Més aviat els qui denuncien el present imaginant les conseqüències futures a les quals pot portar la situació actual.

– P. Però com denunciava Francesc si no el vam sentir mai criticar ningú?

– R. Des del testimoniatge de la seva simplicitat evangèlica.

Per presentar la 3a sessió del curs “Profetes i testimonis davant les crisis” hem contat amb la participació del professor caputxí José Manuel Vallejo, que ens ha ajudat a posar en context la vida de sant Francesc.

A finals del  s. XII no es viu una situació més fàcil que la nostra. L’Edat Mitjana està a punt de començar el seu declivi per encaminar-se, a través de dos segles de transició (XIII-XIV), a l’Edat Moderna. La crisi no és tant econòmica com una crisi cultural i de sistema d’organització social i política de la societat. El sistema econòmic, social i polític del feudalisme, que havia substituït exitosament el model del món Antic, estava ara entrant en crisi. Hi ha noves comunes o associacions de comerciants que no volen dependre dels senyors. El poder es desplaça progressivament del camp a les ciutats. El valor fonamental ja no és la terra sinó el diner. Es passa d’un món d’estabilitat a un món mòbil. Per això, de l’estabilitat dels monjos es passa a la mobilitat dels convents i sorgeix una nova forma de vida religiosa: els frares mendicants.

Paral·lelament, l’Església viu una crisi interna perquè l’acumulació de poder l’han allunyat de la simplicitat de l’Evangeli. S’ha inculturat meravellosament al sistema de govern feudal, un sistema piramidal, on el Papa-rei es troba al cim de la piràmide. Certament, aquesta acumulació de poder s’ha aconseguit evitant la dependència que tenia fins el s.XI-XII dels senyors feudals, que eren els qui escollien les autoritats eclesiàstiques. En assumir l’Església aquests nomenaments adquireix un poder autònom enorme.

Al seu torn, el món cristià viu amenaçat per tres fronts: pel nord, els bàrbars, pel sud, l’islam, i en el seu interior, els càtars. L’Església no té paciència per esperar la seva conversió convençuda, ni té una vida exemplar suficient per tal de suscitar conversions de manera natural pel seu testimoniatge. La impaciència produeix violència sobre aquests tres fronts: segona croada i extermini dels càtars.

Els càtars del sud de França tenen un gran èxit perquè 1) reivindiquen la pobresa evangèlica; 2) és un moviment que sorgeix del poble (són laics); 3) llegeixen l’evangeli en llengua vernacle; i 4) fan una predicació itinerant i senzilla.

Els franciscans agafaran el millor d’aquest grup deixant de banda l’heretgia gnòstica de la seva teologia, el seu purisme, i el seu maniqueisme.

Aquests elements essencials de l’espiritualitat franciscana podrien ser també punts de renovació de l’Església actual.

Francesc exemplifica el carisma de ser profeta des de la simplicitat evangèlica, de la denúncia des del testimoni de vida. La vida és també una “paraula”, i per això aquest tipus de profetisme aparentment inaudible també s’arrisca a què algú es doni per al·ludit.

En tot cas, si el nostre profetisme i la nostra denúncia dels elements no-evangèlics de l’Església ha de passar a vegades per la paraula explícita, hauríem:

1) D’estar alerta per tal que aquesta no sigui una projecció del nostre malestar interior, ja que la paraula generada des de la violència interior és capaç de trencar amb el pecat que hi ha en l’Església, però no de construir la del Crist.

2) Procurar acompanyar tota crítica d’una autocrítica per tal de no posar-nos a nosaltres com a models, sinó posar l’evangeli.

Imatge extreta de: Wikimedia Commons


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.