Per una vida lliure de violència: cada dia és 25N

Sonia Herrera. Abans que el 25N es convertís en una cita electoral a Catalunya, la importància d’aquest dia radicava (o hauria fer-ho) en que demà és el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, encara que el terme “violències” seria molt més adient ja que són múltiples i de molt diversa índole les agressions masclistes que una dona rep al llarg de la seva vida.

Des de la discriminació salarial fins al feminicidi, hi ha un llarg reguitzell d’atacs i formes de violència: assetjament al carrer, violència psíquica, violència sexual, tracta, violència institucional, ablació, infanticidi selectiu, maltractament físic, assetjament sexual a la feina, matrimonis forçats, violència simbòlica, infravaloració, crims d’honor, esterilització forçada…

Segons dades de la plataforma Feminicidio.net en el que portem de 2012 s’han comès 100 feminicidis a tot l’Estat espanyol, 55 d’ells a mans de les pròpies parelles o ex parelles de les víctimes.

Des de 1999 unes 882 dones han mort a Espanya considerant només les que han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles. Només per tenir una dada comparativa, cal recordar, que en els 51 anys d’història d’ETA, la banda va assassinar a 857 persones. I tal com diu Ana María Pérez del Campo, “el terrorisme masclista no ha donat mai cap treva”.

Potser és que hi ha víctimes de primera categoria i víctimes de segona? O serà que les autoritats d’aquest país encara consideren que el maltractament és una cosa que mai hauria d’haver sortit de l’àmbit domèstic i privat?

És cert que els mitjans de comunicació no ajuden gaire. La prova la trobem en el rebrot masclista del tractament mediàtic de l’assassinat d’una menor de 13 anys al municipi d’El Salobral el passat mes d’octubre. Sense saber com ni per què els mitjans van treure del bagul dels mals records tota l’artilleria masclista que crèiem ja eradicada: el crim passional, la gelosia, allò tan gastat per la literatura i el cinema de “ella ho va tornar boig”, i el clàssic “era una meravellosa persona” (fins que ella el va tornar boig, òbviament) del veí o veïna de torn pres com a font fiable i experta…

Aquest és el panorama actual al nostre voltant. I si obrim l’espectre, les dades[1] encara són més aclaparadores:

– La violència és la principal causa de mort de dones entre 15 i 44 anys d’edat, més que el càncer i els accidents de trànsit[2].

– 1 de cada 3 dones al món pateix alguna forma de violència física.

– El 90% de les víctimes de tracta i explotació sexual són dones i nenes.

– Aproximadament el 70% de les dones del món pateixen violència en les seves vides.

– S’estima que almenys 1 de cada 3 dones ha estat colpejada, coaccionada per tenir relacions sexuals o ha sofert un altre tipus d’abús per algun home present en la seva vida.

– Cada 9 minuts una dona és violentada sexualment.

– Cada 15 segons una dona és agredida.

– El 70% de les dones assassinades al món ho són a mans de les seves parelles o ex parelles.

– Cada any, a 2.000.000 de nenes se’ls practica l’ablació i s’afegeixen als 100.000.000 de dones mutilades genitalment ja existents.

– A Sud-àfrica, una dona és assassinada cada sis hores per un company íntim.

– Durant el genocidi a Rwanda (1994) van ser violades 500.000 dones.

– Durant la guerra de 1992 a 1995 a Bòsnia i Hercegovina, milers de dones i nenes van ser violades i sotmeses a explotació sexual en camps de presó, hotels i domicilis particulars.

– A Hondures, es van cometre 405 feminicidis el 2009.

– A Mèxic, de 2007 a 2012, es van registrar 4.419 feminicidis.

Però sembla que res d’això té massa importància ja que fa uns dies esmorzàvem amb la notícia que el nou avantprojecte de reforma del Codi Penal impulsat pel Ministeri de Justícia no inclou el terme “violència de gènere” que tant va costar introduir en la legislació espanyola. Quants retrocessos més en matèria d’igualtat i violència masclista tolerarem?

No oblidem que aquesta xacra social ens concerneix a tots/es. No oblidem tampoc demanar a aquests/es representants que demà triem que les polítiques d’igualtat no han de ser paper moll, que s’han de dur a terme i sobretot, que han de integrar-les a la seva pràctica política de cada dia. No oblidem, al capdavall, recordar-los que “allò personal és polític”, que les dones no som un col·lectiu, ni un grup minoritari, sinó més de la meitat de la humanitat. I tenim dret a una vida igualitària i lliure de violència.



[1] Dades d’Amnistia Internacional, la Red de Mujeres Latinoamericanas y del Caribe en Gestión de Organizaciones i Tu voz cuenta.

[2] La violència contra les dones i les nenes és un problema amb proporcions d’epidèmia, la violació dels drets humans més generalitzada.

 

Imatge extreta de: Bloc de Maite Salord


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.