Google i la legalitat il·legítima

Xavier Casanovas. L’ extraordinari moment de crisi social i econòmica que estem vivint està qüestionant tot allò establert.  Murs i fronteres fins ara infranquejables, s’ensorren. Una cosa semblant està passant amb el vel entre allò que és legal i allò que és legítim.

Pràctiques que són legals (com és el cas dels desnonaments de famílies hipotecades, l’estafa de les preferents o la realitat dels Centres d’Internament d’Estrangers – CIES) són considerades per una gran part de la població com una flagrant injustícia. Un abús de poder d’aquelles persones i institucions (l’Estat entre elles) que ostenten la superioritat econòmica o tècnica i que imposen unes decisions, completament il·legítimes als ulls del ciutadà. Per altra banda, pràctiques que són il·legals, com la desobediència civil davant dels desnonaments, gaudeixen d’una creixent legitimitat social i d’un recolzament excepcional que està convertint-se, en el cas de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca (PAH), en font de transformació social i canvi real.

Recentment, hem conegut un nou cas de legalitat il·legítima. Fa poc més de sis mesos comentàvem el cas d’Apple i ara li toca el torn a Google. Empreses tecnològiques de referència mundial per la seva innovació però també per la seva capacitat de fer enginyeria fiscal.

Google Spain, empresa que gestiona la publicitat (principal font d’ingressos) de Google a España, va facturar 38 milions d’euros el passat 2011, creixent un 46% respecte l’any anterior. Gens malament tenint en compte que som en temps de crisi! Però, tot i els beneficis obtinguts, s’estalvia de pagar impostos al nostre país declarant pèrdues al refacturar a empreses pantalla a Irlanda que alhora facturen a empreses pantalla en paradisos fiscals. Així aconsegueixen convertir una taxa impositiva entorn del 30% (30% a España, 35% als EEUU) en una de  tan sols el 3%. Una pràctica completament legal només a l’abast d’empreses multinacionals de grans dimensions.

La fiscalitat no és un caprici, tot i no gaudir de massa bona fama, és la única via que tenim per garantir la solidaritat, “la pota no desenvolupada dels tres principis de la revolució francesa” (segons paraules d’Iñaki Gabilondo citant a Octavio Paz). És la única manera d’empoderar al sector públic perquè exerceixi les seves funcions assignatives de correcció del mercat, redistributives per garantir entre d’altres l’accés universal en educació i sanitat, i estabilitzadores de l’economia en moments de crisi com l’actual.  (Veure article de Maite Vilalta sobre el rol del sector públic i les funcions i disfuncions dels impostos aquí).

Mentrestant, en comptes de perseguir-ho el govern es dedica a declarar amnisties fiscals premiant a estafadors amb una excusa recaptatòria que s’ha demostrat completament inútil (fins a la data tan sols han fet aflorar el 2% del capital previst) i bloquejant la possible investigació dels casos de frau fiscal.

Cal demanar als nostres polítics que reaccionin i a les institucions supragovernamentals que moguin fitxa i obliguin als estats a regular una pràctica com aquesta de tan clara legalitat il·legítima.

NOTA: CJ va escriure fa uns mesos el següent paper sobre el sistema fiscal amb propostes que des de criteris de justícia considerem que haurien de consolidar-se. Està basat en les propostes de la Plataforma per una fiscalitat més justa, ambienta i solidària de la que formem part.

Imatge extreta de: DigitalLLB

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.