“El després de la crisi”: alternatives de futur o desesperança?

Sonia HerreraSón moltes les preguntes que ha suscitat la crisi i molts els interrogants que queden per resoldre i per plantejar. Cap a on anem? El sistema s’està ensorrant? Quins són els actors que controlen aquest sistema? L’Estat és una font de solidaritat que ajuda als ciutadans o existeix només per sustentar el sistema capitalista mundial? Viuran pitjor els nostres fills/es que nosaltres? Què podem fer ara per ara? La resposta a totes aquestes qüestions és múltiple i complexa, però no són poques les persones que s’han aventurat a reflexionar sobre el tema.

“El després de la crisi”, documental amb el que s’ha clausurat el III Cicle de Cinema sobre Pobresa i Exclusió Social, n’és un exemple. Aquest documental dirigit per Bregtje van der Haak recull algunes de les idees sorgides arran de la creació l’any 2008 d’un seminari de pensadors/es i intel·lectuals internacionals (“The Aftermath Network”) que coordinats pel sociòleg Manuel Castells van començar a parlar i discutir sobre el futur, a analitzar a fons la crisi i a vaticinar quin món tindrem després de la crisi.

Fem cinc cèntims… Què ens explica “El després de la crisi”?

Crisi o estafa?

Segons Manuel Castells, l’engany o estafa que suposa la crisi es pot demostrar empíricament perquè mentre s’han creat les condicions per atacar l’Estat del Benestar, el sector bancari continua obtenint beneficis.

“Aquesta crisi ha servit per augmentar el poder i els beneficis dels grups financers que són de fet l’elit que mana a la nostra societat”. Sarah Banet-Weiser

Com molt bé s’explica al documental, en realitat en sabem molt poc d’aquest sector bancari i de les classes dominants i potser per això parlem del “sistema” com un ens abstracte, com una “bèstia” que controla el món… Però sovint oblidem que aquesta bèstia és un titella mogut per persones i grups empresarials reals.

“Hem de canviar la imatge d’un sistema per la imatge d’uns actors”. Michel Wieviorka

Mentre això passa, la responsabilitat s’ha traslladat als governs i als Estats que depenen d’inversors privats. Per satisfer les condicions d’aquests inversors molts governs han optat per aplicar retallades en despesa pública i pujar els impostos, la qual cosa ha tingut un impacte directe sobre les vides de milions de ciutadans i ciutadanes del món. Per què hem de pagar una crisi i un deute que han provocat uns altres?

Davant d’aquesta incertesa i desencís imperants, mirar d’entendre la crisi no és una tasca senzilla. Tal com diu Pekka Himanen, filòsof de l’Institut d’Art i Disseny de Hèlsinki, “el remei que [els polítics] proposen per curar la malaltia està matant al pacient”, la desconfiança s’escampa perquè els governs no atenen les necessitats de la ciutadania i això ha generat una enorme sensació d’orfandat respecte a l’Estat que ha comportat protestes arreu.

“Estem perdent la idea de futur”. João Caraça

Aquest clima de por al futur que s’està instal·lant a la societat té molt a veure amb la imatge mediàtica dissenyada sobre la crisi. Tal como explica Sarah Banet-Weiser, professora de comunicació de la Universitat Sud Califòrnia (Los  Angeles), els mitjans parlen de la crisi com una marca. La publicitat concretament ha dibuixat una imatge de la crisi distorsionada, com un fet inevitable, com un pas més en el “gran camí” del progrés del capitalisme, com una oportunitat per fer coses individualment (dins del capitalisme, òbviament, i no com a col·lectiu, ni com a societat, ni com a Estats…).

Si s’analitza amb minuciositat aquest missatge, trobem un component molt pervers: ningú és responsable, la crisi es va generar de manera espontània. D’aquesta manera la cobdícia de les empreses i dels bancs i la seva clara implicació en l’esclat de la crisi es desdibuixa com si la crisi s’hagués creat a sí mateixa. La publicitat els allibera de responsabilitat, no es parlar de remodelació de les institucions ni de l’Estat i el missatge de ressorgiment només es dirigeix a l’individu de classe treballadora, com si tot depengués d’ell/a.

Els perills de la crisi

Tal com s’explica al documental, entre els canvis perillosos que pot comportar la crisi, ens trobem amb l’augment dels nacionalismes i la focalització de la “culpa” en els altre, en els que són diferents, en l’alteritat.  Un exemple d’aquest augment que apareix en “El després de la crisi” és l’èxit del partit Autèntics Finlandesos, un partit profundament xenòfob, que en les darreres eleccions al seu país va aconseguir gairebé el 20% dels vots, convertint-se en la tercera força política després dels conservadors i els socialdemòcrates.

“Els governs ofereixen solucions nacional a problemes mundials”. Terhi Rantanen

D’altra banda, diversos integrants del grup “The Aftermath Network” afirmen que malgrat que les condicions són idònies per l’esclat de la violència -els governs intenten provocar-la per tal de deslegitimar les accions ciutadanes- i malgrat que es preveuen confrontacions greus, aquestes no es produiran necessàriament ja que no hi ha un determinisme automàtic entre crisi i violència.

“Europa està en un procés d’agitació social que s’anirà radicalitzant els pròxims anys. (…) En aquest procés si no sorgeixen moviments d’esperança, sorgiran d’odi”. Manuel Castells

Canvi de cicle: “Anem a poc a poc perquè anem molt lluny”

Els membres del grup Aftermath van coincidir en assenyalar que aquesta crisi no és només de caire financer i econòmic, sinó que és una crisi que va molt més enllà de Goldman Sachs i que ha patit una metamorfosi que la fa també una crisi social, política i cultural que comportarà grans canvis, sobre tot a Europa i als Estats Units.

“El carpe diem de l’economia s’ha acabat. Som al després del carpe diem”. Manuel Castells

Però més enllà dels canvis negatius que la crisi pugui portar, els experts i expertes coincideixen en la idea de que aquesta crisi no és cíclica, si no que alguna cosa s’acaba. Tal com afirma Rosalind Williams, historiadora del MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts, Boston), el temps històric que ve no serà tan favorable com el que s’ha viscut des dels anys 50 fins a l’esclat de la crisi: “Durant aquest període s’ha identificat historia amb progrés, però la historia no és una línia recta de millora continuada, si no un entramat de crisis que no són la fi del món”.

“L’enfrontament entre la cultura de l’esperança i la cultura de la nostàlgia destructiva serà probablement la tendència més important després de la crisi”. Manuel Castells

Una prova d’aquesta idea de que estem vivint un canvi d’època queda reflexada en el treball de moviments socials d’indignats com el 15M a Espanya o Geração à rasca[1] (Generació precària) a Portugal que van sorgir amb la premissa següent: el més important és canviar les institucions polítiques perquè no ens representen.

“El després de la crisi no és només la devastació social, no és només la crisi política, no és només l’enfonsament de Grècia. El després també és una reconnexió entre la societat i el sistema polític”. Manuel Castells

Aquests moviments socials també són el després de la crisi perquè intenten deconstruir el passat i esbossar un nou futur. Òbviament hi ha molt a fer. La construcció d’una nova forma de fer política comportarà una llarga transició històrica i precisament per això aquests moviments socials “mantenen la unió per crear una nova cultura econòmica basada en la confiança, el respecte, la tolerància i la unitat, que porti esperança”. La utopia és, en certa manera, l’única alternativa.


[1] Aquest moviment ocupa els carrers després d’ocupar les xarxes socials arran d’un concert del grup Deolinda i de la seva canço “Parva que sou”.

Nota: Aquí teniu els enllaços als curtmetratgets citats: “Tyger” i “Balance”.


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.