Desinvertir en sanitat, reinvertir en salut

Nani Vall-llossera. Una de les poques coses positives que té aquesta crisi és que ens brinda l’oportunitat de repensar allò que fem. Perquè mentre tot “anava bé” eren pocs els que consideraven necessari plantejar-se els vicis del sistema, les bosses d’ineficiència, la crisi de valors… en definitiva tot el que feia temps que  venia corrompent els nostres comportaments cívics, la nostra vida comunitària i la nostra professionalitat.

De la mateixa manera que ciutadans del carrer ens hem convertit en petits experts en productes bancaris i en macroeconomia perquè ens hi juguem la nostra butxaca, haurem de començar a saber de salut pública, perquè en això no només ens hi juguem els diners de tots, sinó també les vides, i malauradament i en major mesura les vides dels més vulnerables. Per això caldrà que els professionals de la salut ens baixem de la talaia de seguretat que ens proporciona el llenguatge tècnic per apropar el debat a la ciutadania.

Amb la crisi s’ha fet evident que els recursos són limitats, que el sistema sanitari no pot finançar-se a base de generar un deute amb creixement exponencial, impagable per les futures generacions. En aquest nou escenari s’entén millor la importància del cost d’oportunitat o, en altres paraules, els beneficis que deixem d’obtenir pel fet d’utilitzar malament els diners. El que es gasta en unes coses no es pot gastar en altres. És a dir que hem d’introduir en el debat social què volem prioritzar perquè sigui finançat amb els diners de tots, sense oblidar que en salut es compleix sovint la llei de cures inverses, segons la qual reben menys atenció els/les ciutadans/es que més la necessiten, essent aquesta llei més certa allà on l’atenció mèdica està més exposada a les forces del mercat. Cal remarcar que el Reial Decret Llei 16/2012 aprovat pel govern del Partit Popular, certifica el canvi d’un Sistema Nacional de Salut per a ciutadans a un Sistema de Seguretat Social per a assegurats, amb la finalitat d’afeblir la sanitat pública i provocar l’entrada en el mercat sanitari d’empreses privades amb afany de lucre. Això ja està succeint en el nostre país.

El debat que plantejo és complex. Parlar de salut és tocar sentiments i emocions perquè darrera la salut i la malaltia hi ha vides concretes que mereixen el màxim respecte i atenció. Però quan es tracta de prioritzar activitats sanitàries que impliquen la població general, la presa de decisions hauria de ser guiada per l’evidència científica i per l’obtenció d’uns majors beneficis en salut a nivell poblacional.

Però aquestes dificultats i la complexitat no ens han de fer desistir de prendre decisions més democràticament. Deixar que sigui només el Ministeri d’Economia qui decideixi com racionalitzar la despesa sanitària  o permetre que siguin els polítics els que decideixin l’agenda sanitària és enfrontar-se de vegades a interessos inconfessables i a poderosos lobbys de pressió. Els professionals, les persones concretes, tampoc som immunes als conflictes d’interessos.

És urgent i necessari en aquest terreny, el govern clínic i l’aplicació de criteris científics. I això no s’està fent, ja sigui per impotència (perquè no ens deixen) o ja sigui per desistiment de la nostra responsabilitat com a metges. En comptes d’aplicar una poda selectiva, s’estan imposant retallades lineals que estan causant malaltia i mort i ens estan fent retrocedir 30 anys cap a una major iniquitat i injustícia.

La inclusió de la vacuna del virus del papil·loma humà (VPH) en el calendari vacunal de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut el 2007 ofereix un bon exemple del marc de presa de decisions actual: oportunisme polític, manca de transparència, absència de debat científic, desconsideració al criteri cost-efectivitat.

Un altre exemple que il·lustra la llei de cures inverses i el cost d’oportunitat el tenim en relació també amb el VPH i el càncer de cèrvix uterí.  Una dona africana que treballi en la prostitució en el nostre país, no podrà fer-se la citologia que permetria detectar un càncer de coll d’úter en fases precoces (i curables la majoria de vegades) perquè ja no té dret a l’assistència sanitària. Més del 80% de les dones que moren a Espanya per càncer de cèrvix no s’han fet mai una citologia cèrvix-vaginal. Els diners que s’estan gastant en unes coses, no s’estan gastant en altres, més clarament cost-efectives. La vacunació d’una nena contra el VPH val més de 350 euros, tota la resta del calendari vacunal (front a 11 malalties transmissibles), 235 euros. Es consideren factors de risc de patir aquest tipus de càncer, a més de la infecció pel VPH: la pobresa, la promiscuïtat, la multiparitat, els embarassos precoços. És a dir, gastem molts diners per prevenir un possible càncer en noies que tenen molt poc risc de patir-lo, mentre deixem sense atenció a aquelles que en tenen molt més.

Hem de desinvertir en sanitat per a reinvertir en salut perquè a més, tot i que el mercat utilitza potents mecanismes per a convèncer-nos del contrari, en aquest terreny moltes vegades “menys és més”: hi ha molt marge per podar i generar salut, disminuint danys i despeses. Per aconseguir-ho és necessari el compromís de tots i un control social que obligui a la rendició de comptes de les decisions públiques que es prenguin.

«La comercialització dels serveis públics és un procés de caràcter mundial…, la motivació és sempre la mateixa: expandir l’àmbit de les inversions rendibles per part de les empreses multinacionals i transformar els serveis sanitaris nacionals, partint del seu paper tradicional com a planificadors i prestadors d’un servei públic, en simples compradors a l’engròs en un mercat sanitari».

Julian Tudor Hart
The political economy of health care
A clinical perspective
. 2006

Imatge extreta de: Alzheimer 2.0

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.