La educación prohibida

L'escola ha complert ja més de 200 anys d'existència i és encara considerada la principal forma d'accés a l'educació. Avui dia, l'escola i l'educació són conceptes àmpliament discutits en fòrums acadèmics, polítiques públiques, institucions educatives, mitjans de comunicació i espais de la societat civil.Desde seu origen, la institució escolar ha estat caracteritzada per estructures i pràctiques que avui es consideren majorment obsoletes i anacròniques. Diem que no acompanyen les necessitats de l'Segle XXI. El seu principal falència es troba en un disseny que no considera la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu. A partir d'aquestes reflexions crítiques han sorgit, al llarg dels anys, propostes i pràctiques que van pensar i pensen l'educació d'una manera diferent. "L'Educació Prohibida" és una pel·lícula documental que proposa recuperar moltes d'elles, explorar les seves idees i visibilitzar aquelles experiències que s'han atrevit a canviar les estructures de el model educatiu de l'escola tradicional. Més de 90 entrevistes a educadors, acadèmics, professionals, autors, mares i pares; un recorregut per 8 països d'Iberoamèrica passant per 45 experiències educatives no convencionals; més de 25.000 seguidors a les xarxes socials abans de la seva estrena i un total de 704 coproductors que van participar en el seu finançament col·lectiva, van convertir a "L'Educació Prohibida" en un fenomen únic. Un projecte totalment independent d'una magnitud inèdita, que dóna compte de la necessitat latent de l'creixement i sorgiment de noves formes d'educació.

Director: Juan Vautista

Data: 2012

Més informació

Les estructures de l’escola han quedat obsoletes? A quins anacronismes s’enfronta l’educació? El sistema escolar tradicional permet desenvolupar plenament les potencialitats humanes? S’adapta l’escola a les necessitats de la societat del segle XXI? Eduquem per enfrontar la societat o per transformar-la? Es poden canviar les estructures del model educatiu de l’escola tradicional? Estem preparats/des per aquest canvi de paradigma?

“La educación prohibida” (2012) és un llargmetratge documental independent que intenta donar resposta a aquestes preguntes i l’objectiu del qual, definit pels seus propis creadors (German Doin, Verónica Guzzo, Franco Iacomella, Cintia Pau, Fernanda Blanc i Óscar Fernando Borrero), és “col·laborar en la flexibilització i el progrés de les maneres en què entenem l’educació (…) i conèixer en profunditat les diferents propostes educatives que han desafiat l’estructura tradicional de l’escolarització com la coneixem comunament”.

El film és el resultat d’una investigació periodística que inclou més de 90 entrevistes a professionals de l’àmbit de l’educació i representants de diferents projectes educatius i especialistes en el desenvolupament humà de diversos països d’Iberoamèrica com Argentina, Uruguai, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Mèxic, Guatemala o Espanya.

“L’educació és el territori on tot l’aprenentatge succeeix”. La educación prohibida

Els projectes alternatius que apareixen a “La educación prohibida” pensen l’aprenentatge d’una forma diferent ―tal com ho van fer Montessori, Cossettini, Piaget, Steiner o Waldorf―, anteposant la llibertat d’elecció, la importància de l’amor i els vincles humans als resultats mesurables, donant així un salt de l’educació llegida sempre en termes de pedagogia, de caràcter conductista/empíric, a l’educació permanent vinculada a les teories constructivistes que posen l’èmfasi en el desenvolupament humà de l’individu. Això moltes vegades els obliga a funcionar al marge del sistema.

Tal com es posa de manifest en la pel·lícula, l’educació no només ha d’ajudar a entendre la realitat, sinó a transformar-la. Per això és necessari replantejar el sistema educatiu i les seves estructures de poder, evitant que les escoles es converteixin en espais de tedi i avorriment, en mers “aparcaments de nens/es” on s’imparteixen matèries estàtiques, on l’acció no té cabuda i on no es busca un altre desenvolupament més enllà del desenvolupament curricular i els coneixements formals.

“Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Albert Einstein

Segons expliquen els professionals que apareixen al documental, els sistemes educatius no han canviat tan ràpidament com la resta de la societat i aquests continuen primant el mesurament dels objectius per sobre de la singularitat dels subjectes, fomentant així contravalors com la competitivitat, l’individualisme, la discriminació, la violència emocional o el materialisme… D’aquesta manera, l’estructura i el discurs es converteixen en un oxímoron de conceptes diametralment oposats.

Una de les grans mancances del sistema escolar tradicional mostrades en “La educación prohibida” és la desatenció de l’educació emocional per part dels docents. Si bé el documental no és una crítica expressa al professorat (ja que les condicions i els mitjans amb que es compta probablement no són els més idonis), sí resulta interessant veure com la formació rebuda pels professionals moltes vegades obvia la importància de l’educació emocional o només aborda aquest aspecte de manera superficial.

Els i les docents que apareixen a la pel·lícula ens expliquen com els currículums acadèmics s’han desvinculat de la realitat i l’escola s’ha convertit en un lloc d’estructura vertical i de mesura d’estàndards.

“Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les”. Paulo Freire

Les persones no poden no aprendre. Són curioses i creatives des que neixen. L’escola pot potenciar això o frustrar-lo i, per això, l’ésser humà requereix una educació integral amb un enfocament global que inclogui variables com l’interès de l’alumne/a, la seva creativitat, la situació emocional o la nutrició, entre d’altres, superant el mesurament del coeficient intel·lectual o del rendiment a través de tests i exàmens.

“L’aprenentatge neix d’una pregunta en el caos, no d’una resposta en l’ordre”. La educación prohibida

Amor i reconeixement són bàsics perquè els alumnes i les alumnes creixin com a persones autònomes, responsables i equilibrades que reflexionin i es facin càrrec de les seves accions i les seves conseqüències i que visquin de manera plena tenint una idea clara de si mateixos/es. Tot això permet aprendre respectant el ritme i la motivació propis.

Tenint en compte el que s’ha dit, es fa indispensable que existeixi una vinculació directa i activa entre l’escola i el context dels alumnes (famílies, barris, amics…).

Els projectes educatius que apareixen al documental proposen una educació que ensenyi a triar, una educació que permeti descobrir i proposar activitats autogestionades, sense rendició de comptes, amb llibertat de moviment i accés a diferents espais… Aquest tipus de projectes donen lloc a escoles flexibles i intergeneracionals on els nens/es de diferents edats interactuen i on aquests/es poden canviar de grup segons les seves necessitats i processos.

“Els nens dependents mai seran el que ells volen, sinó el que altres persones volen”. La educación prohibida

Mediació, diàleg, intercanvi… Aquests són els valors que han de potenciar els nous models educatius on els/les docents han d’esdevenir guies i acompanyants durant el procés d’aprenentatge de cada nen/a. La pedagogia s’ha de readaptar contínuament, deconstruir-se i tornar a inventar-se per construir un nou paradigma educatiu que hauria de crear “escenaris on cadascú pogués experimentar i descobrir les coses que li agraden i després desenvolupar-les”.

L’escola ha d’esdevenir un lloc de creixement personal i construcció col·lectiva del coneixement on s’eduquin ciutadans i ciutadanes lliures i crítics i no en un lloc d’ensinistrament, d’homogeneïtzació i d’obediència aconseguits mitjançant la imposició de límits i pors.

“L’escola ha de ser una banc d’experimentació, una obertura de possibilitats”. La educación prohibida

Davant la crisi educativa que ens ocupa és necessari un canvi estructural on s’inclogui la “educació permanent”, la “antropagogia”, és a dir, la teoria científica de l’educació de la persona humana al llarg de la vida. Parlem, dins dels principis de la antropagogia, de rescatar els valors que fomenten la qualitat humana per sobre d’aquells limitats a potenciar el creixement material de la seva naturalesa, valors que animin al compromís de la vida sociopolítica conscienciant per a una participació responsable i activa dins de la mateixa, que incentivin, motivin i impulsin el lliure pensament. En definitiva, una educació viva.

Algunes oportunitats perdudes a “La educación prohibida”

– Es podria haver aprofitat el tema de l’educació i de la necessitat d’involucrar a les famílies a l’escola per visualitzar els diferents tipus de famílies existents i no centrar-se només en l’estereotip de família tradicional.

– En criticar la prematura desvinculació dels nens/es respecte a la mare, no es parla del pare i en cap moment s’aborda el tema de la coresponsabilitat i la conciliació a l’hora d’educar els fills/es.

– En centrar-se només en les mancances, en certa manera, el documental obvia tots els aspectes positius que va comportar l’educació del segle XX: els nivells més baixos d’analfabetisme de la història, accés de classes socials desfavorides i escalada social, etc.


T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Avatar photo
Investigadora, docent i crítica audiovisual. Doctora en Comunicació Audiovisual i Publicitat. Responsable de l'Àrea Social i editora del blog de Cristianisme i Justícia. Està especialitzada en educomunicació, periodisme de pau i estudis feministes i és membre de diverses organitzacions i associacions defensores de Drets Humans vinculades al feminisme, els mitjans de comunicació i la cultura de pau. En (de)construcció permanent. Mare.
Article anterior“Capital humà”, un documental més enllà de la utopia
Article següent“El després de la crisi”: alternatives de futur o desesperança?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here