Sí. Fa cinquanta anys hauria estat impensable ser testimoni del que vaig viure aquest diumenge passat. L’Església avui és més a prop dels pobres i dels exclosos gràcies al Concili Vaticà II.

Són les 4 de la tarda, al camp de refugiats de Kakuma (Kenya). Ens apleguem a la zona exterior de la casa (més aviat hauríem de dir-ne barraca) d’una de les famílies membres de la comunitat cristiana. Som un grup de nou dones, dos homes, tres joves i una dotzena de nens i nenes. De Rwanda, Burundi, Uganda i Catalunya. Alguna gallina, les formigues, i també les rates ens fan companyia. A aquesta hora, el sol comença a oferir-nos una mica de treva. Al matí ja ens hem aplegat durant l’eucaristia per celebrar el diumenge, però ara el compartir esdevé més intens. És la trobada regular d’una de les tantes Petites Comunitats Cristianes (en altres contrades en diuen Comunitats Eclesials de Base) que donen vida a la fe del poble senzill.

Tota la trobada de pregària és en kinyarwanda i swahili (de tant en tant tradueixen en anglès per a mi). Comencem amb el rosari i després una de les dones llegeix les lectures del dia (Isaïes, Hebreus i Marc). Tot seguit durant una hora i mitja compartim els ressons de les lectures, i com el missatge afecta les nostres vides. Ens captiva sobretot el fragment de Marc (11, 35-45) on Jesús demana als seus amics que no facin com els líders i dèspotes d’aquest món.  Avui la lectura ens recorda que ser seguidor de Jesús vol dir fer-se servidor de tots. Una de les dones explica com aquí, al camp, els líders de zona, de sector  (refugiats també ells), abusen del seu poder, i s’obliden de la gent especialment dels més vulnerables (les vídues i els orfes). Una altra de les dones comparteix com n’és de difícil el repte que l’evangeli d’avui ens posa al davant: ser humil en tota ocasió i compartir allò que tenim (ni que sigui poca cosa). Mentre aquesta segona persona parla, una de les criatures plàcidament s’amorra al pit de la seva mare, asseguda un xic més enllà, en un banquet de fusta guerxo, arrodonit per l’ús quotidià.

Sí, la revolució del Vaticà II ha fet l’Església Catòlica més humana (i per tant, més divina). Sense aquest esdeveniment del qual ara en celebrem el cinquantè aniversari….

…avui la Bíblia encara seria llegida i proclamada només en llatí.

…avui la Bíblia encara seria un llibre per a elits i especialistes (en mans d’uns pocs teòlegs).

…avui els laics (i les laiques sobretot!) no se sentirien amb la llibertat i la legitimitat per llegir la Bíblia i deixar-se interpretar i  interpel·lar per ella.

…avui el poble de Déu no gosaria explicitar les implicacions polítiques del missatge evangèlic.

…avui el poble creient encara seria catequitzat en la fe a un Déu llunyà i aliè i no un Déu profundament implicat amb el goig i les tristeses de cada dia.

…avui, jo no hauria pogut seure en el cercle com un de tants, doncs com a capellà m’hagueren fet seure en el lloc d’honor.

I tant que queda molt camí per a fer! Moltes intuïcions del Concili Vaticà II encara estan per encetar i de fet, el retrocés en alguns aspectes centrals és evident. Tots aquells que estimem amb passió el missatge alliberador de Jesús de Natzaret vivim aquest “hivern eclesial” amb dolor i perplexitat. Però no per això hem d’oblidar i agrair tot allò que hem rebut gràcies a la gosadia i lucidesa del Concili. La trobada d’aquesta tarda aquí a Kakuma, senzilla i radicalment evangèlica, n’és un petit testimoni.

[Imatge extreta de: Kakuma]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Pau Vidal
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorProfetes davant la crisi (I): L’exili a Babilònia
Article següentDesinvertir en sanitat, reinvertir en salut

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here