Dia internacional per a l’eradicació de la pobresa: un record necessari

Llorenç Puig. Fa 20 anys que les Nacions Unides van instituir el 17 d’octubre com a Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Aquest tipus de “jornades”, que ens semblen a vegades poc útils, poden, no obstant, convertir-se en fites que ens ajudin a recordar i fer presents realitats que mai hauríem d’oblidar.

Aquest any el lema de la jornada és «Posar fi a la violència de la pobresa extrema: promoció, empoderament i consolidació de la pau». Un títol llarg que ens recorda la relació entre pobresa i violència, i que el moviment ATD-Quart Monde expressa d’una forma més contundent encara: “la misèria és violència”. I és que, desgraciadament, mentre la misèria passa sovint desapercebuda enmig de les nostres preocupacions diàries, és la violència la que ens crida l’atenció. Per això és necessari repetir que la “la misèria és violència”.

Desitjaria amb aquestes línies fer present una figura significativa en aquest dia internacional per a l’eradicació de la pobresa: el P. Joseph Wresinki (+1988), un testimoni poc conegut a les nostres latituds, però que en realitat va ser un dels que va impulsar la institució del dia que celebrem avui.

El P. Joseph és el fundador del moviment ATD Quart Monde (ATD=’Aide contre Toute Détresse‘), un moviment que busca compartir i viure amb els més pobres, amb els exclosos, amb els marginats i ignorats de la nostra societat. De fet, és ell qui va adoptar el nom de Quart Món per a parlar d’aquests exclosos que “formen un poble com els altres, el poble dels grans exclosos”.

Avui m’agradaria destacar dos aspectes del P. Joseph. En primer lloc, la reivindicació insistent que fa de la profunda igualtat de la dignitat humana. Això sembla que en teoria, ho donem per suposat. Però no és així en realitat. Sinó, com s’explica l’exclusió social? Com es pot excloure, abandonar a la seva sort, minusvalorar, als que són germans nostres?

En efecte, com dirà el P. Wresinski: “no tenim tots un mateix Pare? No és un mateix Déu el que ens ha creat?” Per això, insisteix en què “la història de l’Església ha estat (i encara ho hauria de ser més) el reconeixement dels homes que són considerats com a portadors de lletgesa, de brutícia, de rebuig. Ha proclamat que són fills de Déu de forma completa. Fills de Déu ho són, no només com els altres, sinó més que els altres: són la presència de Déu entre nosaltres. Són membres del Regne, i són la seva realitat essencial”.

I això és important perquè, quan s’oblida aquesta realitat, fàcilment tendim a excloure-la, a deixar-la de costat, a ignorar les persones que ens són incòmodes, que ens qüestionen, que ens “compliquen la vida”: els que viuen en la pobresa més extrema. I és que, com diu el P. Joseph, “l’arrel més profunda de la misèria és d’ordre cultural i espiritual”, i consisteix en “una errada de pensament” que considera que “tota humanitat té les seves deixalles”. I aquestes, com que ens incomoden, les allunyem, les excloem, les ignorem. I els fets mostren que sí, que les considerem això, deixalles inevitables, tot i que soni malament.

Per això, el P. Wresinski dedicarà gran part dels seus esforços a sensibilitzar a les persones que rebutgen o miren amb recel els més pobres, fins i tot als que són destruïts per la misèria, i ajudar-los a tenir una altra mirada envers elles. I també, vol recordar que l’atenció material està bé, però que és una humiliació deixar de costat tota la dimensió espiritual d’aquestes persones. D’aquesta manera s’entén bé la frase: “tocar el germà en la misèria, amb la delicadesa de Déu, no es pot fer si no és amb el reconeixement del seu ésser filial”.

Aquest dia d’avui pot ser un bon moment per a preguntar-nos com és, en el concret de les nostres vides, el nostre apropament, el nostre contacte i el nostre entreteixir amistats amb els habitats d’aquest poble, el Quart Món. I, sobretot, com a partir d’aquesta trobada, d’aquesta proximitat, ens fem més conscients de la profunda dignitat de tots els homes i dones, per a actuar en conseqüència.

El segon punt sobre el que m’agradaria llençar una reflexió avui és el valor que donem al “saber” dels més pobres i a la seva espiritualitat, “espiritualitat dels exclosos” (que és també el títol d’un Quadern de fa una colla d’anys de la col·lecció d’Eides).

Així és, tots acceptem que és important el saber acadèmic i universitari, basat en l’estudi rigorós i el contrast amb allò publicat per altres. També concedim la importància que es mereix al saber pràctic, que ha produït tantes coses. Però moltes vegades deixem de costat, excloem, aquest saber humà dels senzills, dels que no tenen una cultura “molt llegida”, però que ens donen tantes lliçons de la vida. Segurament tots i totes tenim exemples de ser sorpresos per aquesta saviesa dels més senzills. Es el que ens recorda Jesús: “Déu els ha revelat allò que roman amagat als savis i entesos”, i l’admiració de sant Pau en veure la pobresa i ignorància de la comunitat de Corint, segons els paràmetres del nostre món: “Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res” (1Cor 1,28).

Potser sigui hora de reconèixer la profunditat d’aquest saber, potser sigui el moment de què sapiguem “perdre el temps” xerrant amb aquestes persones, no per a dona’ls-hi coses, sinó per a escoltar-los, per a deixar-los parlar, compartir el que tenen, la seva riquesa més personal i fonda: la saviesa del seu cor.

Doncs bé, a més a més d’aquest saber ignorat i menyspreat, el P. Wresinski recorda sovint el clam dels que tenen fam no només de coses materials, sinó d’allò que hi ha al cor de la persona: “doncs la fam més greu que denuncien els pobres no és solament la fam física, sinó la fam de viure com a fills de Déu, de ser estimats, de ser compresos, de ser respectats, de creure i d’esperar”. Potser aquesta dimensió l’oblidem en les nostres trobades i el nostre apropament al Quart Món…

Tant de bo aquesta jornada per a l’eradicació de la pobresa ens doni l’oportunitat d’atansar-nos amb aquesta convicció i aquesta delicadesa als més pobres, a les persones que a vegades tant ens costar tenir a prop, i deixar que afectin i entrin en les nostres vides. I en el moment en què vivim, tan difícil!, potser un dia com el d’avui ens serveixi per a tenir present no només als qui pateixen aquesta crisi d’una o altra manera, sinó als més pobres, als més oblidats, als darrers. Sinó, ens tornarem a oblidar d’ells, arrossegats per la voràgine que ens imposa el nostre món.

Imatge extreta de: Tu Aventura
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.