La Xina a l’Àfrica: bona o mala notícia?

Oscar Mateos. En els debats sobre el present de l’Àfrica Subsahariana sorgeix constantament la qüestió de si la presència xinesa a l’Àfrica, que s’ha multiplicat exponencialment els darrers anys, és una bona o mala notícia. O en altres paraules, si la presència xinesa és una nova forma d’explotació i domini del fort sobre el més dèbil.

Els qui es manifesten optimistes amb la presència xinesa acostumen a argumentar, entre altres coses, el que segueix:

1.- A diferència de la relació vertical entre Occident i Àfrica, basada generalment en polítiques de condicionalitat de l’ajuda d’uns cap a uns altres, les relacions de la Xina es caracteritzen per la horizontalitat amb els governs africans. Això no només fa que els governs africans se sentin més còmodes, sinó que a més a més recuperin la dignitat com a països sobirans que en teoria són.

2.- Les polítiques xineses es basen essencialment en una relació d’”intercanvi”: construcció de carreteres i gran infraestructures que potencien el comerç intern, a canvi de concessions de terres i explotació de minerals a unes quantes dècades vista.

3.- Aquestes relacions han retornat un cert pes al conjunt de la subregió en el panorama internacional i ens els diferents foros, fet al qual s’ha de sumar un major protagonisme de la Unió Africana dins el G-20, en el qual es troba Sudàfrica. EEUU i la Unió Europea s’han vist obligats a replantejar la seva relació amb el continent, quan fins fa poc establien els criteris tal com els venia de gust.

A aquests arguments afro-optimistes si solen contraposar les idees següents:

1.- La relació entre l’Àfrica i la Xina és una nova relació de dominació en la qual Xina, en plena política expansiva, ha vist en el continent una gran plataforma de negoci. Seria ingenu pensar que la relació suposadament horitzontal beneficia a les dues parts de la mateixa manera. La Xina sap imposar les seves condicions com a potència, mentre que els governs africans responen a polítiques cortoplacistes: la construcció de carreteres i d’infraestructures (feta, per cert, amb mà d’obra i materials xinesos) millorarà la seva relació amb l’electorat i les seves possibilitats de mantenir-se en el poder.

2.- Els “intercanvis” estan suposant hipotecar les riqueses de molts països africans, com és ara la República Democràtica del Congo o Etiòpia, a molt llarg termini.

Us enumero, tot seguit alguns articles que poden ajudar a aprofundir en el debat:

– “El nuevo imperio en África”, de Marcelo Justo, destaca les condicions de misèria i explotació que pateix la classe treballadora a Zàmbia a mans de les empreses xineses.

– “África está en venta”, de José Miguel Calatayud, sobre el fenomen de la venda de terres que no només incumbeix a la Xina.

– “The west has no right to criticise the China-Africa relationship”, Jonathan Glennie al diari britànic The Guardian destaca la poca autoritat moral que té Occident per a criticar les estratègies xineses a l’Àfrica.

– “China y África cierran el foro con un plan de acción hasta el 2015″, una notícia sobre el V Fòrum de la Cooperació Ministerial Xina-Àfrica (FOCAC) en el qual es destaquen les declaracions del President sudafricà, Jacob  Zuma “la naturalesa desequilibrada de les relacions d’Àfrica amb la Xina és a llarg termini insostenible […] L’anterior experiència econòmica de l’Àfrica amb Europa ens obliga a ser cauts”

– “Clinton inicia una gira por África para reducir el peso económico de China”, notícia que il·lustra la nova pugna geopolítica i geoeconòmica pel control del continent.

I per acabar, tres referències bibliogràfiques sobre el tema:

1.- “China in Africa, de Chris Alden.

2.- “The rise of India and China in Africa”, editado por Fantuh Chero y Cyril Obi.

3.- “China en África, ¿ayuda o arrasa?”, editado por Oozebap.

Imatge extreta de: oscarmateos.wordpress.com
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.