Lucía Montobbio. [Revista Dialogal] “A trenc d’alba marxà per no ser conegut. I no s’anà pel camí recte de Barcelona on hauria trobat molts que el coneguessin i honoressin, sinó que es desvià cap a Manresa”. M’és inevitable pensar en sant Ignasi cada vegada que vaig cap a aquesta ciutat.
I és clar que no sempre és per fer els exercicis espirituals a la Cova. Tanmateix, una mica peregrina sí que em sento. Aquest indret té un misteri místic. Avui, el que em porta fins aquí és la religió. Però no una en concret, sinó moltes. Vinc a conèixer un dels primers grups interreligiosos que es van constituir a Catalunya.
El meu vagó de tren va carregat de turistes que pararan a Montserrat. Just al davant, una combinació ben estranya. Un mossèn, una noia de Cervera, i una turista xinesa que sap parlar millor el català que la de Cervera. De tot això, me n’assabento escoltant. Els periodistes també som una mica xafarders.
El mossèn, que els fa de guia turístic, justament ara parla de Manresa: «És preciosa, penseu que és una ciutat mil·lenària que ha conservat, en els seus carrers i monuments, les èpoques més representatives de la història de Catalunya: el gòtic, el barroc i el modernisme», diu de correguda i li falta respirar.
En canvi, jo aniré a trucar a una porta romànica. La del Convent de Santa Clara. És allà on el Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa celebra una jornada sobre l’art. «Aprendrem com diferents religions expressen la seva sensibilitat a través de l’art; com aquest ajuda a experimentar la relació sagrada que tenim amb el que ens envolta; hi haurà dues taules rodones i dos tallers», m’explica l’Eva Torres.
L’Eva s’encarrega de gestionar els actes d’aquest grup. Em diu que m’espera encantada, però que no m’esperi trobar el jesuïta Xavier Melloni o Sor Lucia Caram. Tots dos van molt enfeinats amunt i avall.
Encara al tren, repasso les meves notes i el mapa des de la parada dels ferrocarrils al convent. Això del carrer Vell de Santa Clara, i el carrer Nou de Santa Clara, no em queda gens clar. Trenco el meu estudi quan veig que la meitat dels turistes baixen a l’Aeri de Montserrat. Ja està, no s’han assabentat.
Intento avisar-los que el Cremallera s’agafa a la parada de Monistrol de Montserrat, i no abans, a la parada de l’Aeri. Només en rescato uns quants. Vaja, mira que ho anuncien en tots els idiomas!. Els turistes salvats somriuen satisfets. A mi em sap greu pels que han baixat abans.
Amb aquesta acció, em guanyo la simpatia d’una dona que viu a Manresa. Es posa a xerrar amb mi. Em promet que el carrer Nou de Santa Clara sí que existeix, encara que al mapa només hi hagi el Vell. I que ella, com que hi viu a prop, s’ofereix a acompanyar-me fins a la porta. I que està molt contenta de viure-hi. I que Barcelona és massa gran i caòtica. I que Manresa és molt més familiar, i encara es pot assumir la compra o el lloguer de pisos. I que, si tinc temps, vagi a veure el casc antic.
L’estona se’m passa volant i la dona de Manresa –no ens vam demanar el nom– em deixa just a la porta del convent. L’Eva em dóna la benvinguda i em lliura el programa de la jornada. Comencem compartint silenci.
Sor Lucia Caram i el jesuïta Xavier Melloni, tots dos impulsors d’aquest grup, en efecte,
no hi són. Tanmateix, he pogut intercanviar correus electrònics amb un d’ells. El Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa es va iniciar de la mà de Clara Solà, membre de la Junta del Centre Ecumènic de Catalunya, el 1995. Ara farà 17 anys.
Tot va començar quan catòlics i protestants van veure la necessitat de trobar-se amb d’altres confessions. Llavors, el darrer divendres del mes de gener, budistes, musulmans, catòlics i protestants van aplegar-se per pregar per la Pau.
La Clara va contactar amb Sor Lucia Caram i amb Xavier Melloni per anar definint el grup de diàleg interreligiós, fins avui. El grup és molt estable. El conformen un o dos membres de la fe bahá’í, cristians catòlics, cristians evangèlics pentecostals de Ghana, el Centre budista Kagyu Samye Dzong, el Centre budista Sakya Tashi Ling i l’Associació cultural islàmica del Bages.
De cara a la ciutat, organitzen xerrades, dues jornades interreligioses anuals, un seminari bianual, pregàries interreligioses, o jornades com aquesta sobre l’art. Es tracta, sobretot, de tenir paciència i ànim, perquè «costa normalitzar la diversitat religiosa, ja és molt que s’accepti la seva existència, però encara es veu com una presència residual, que no ateny a la majoria. Mentre no hi ha conflicte, encara es tolera. Els conflictes tendeixen a separar, i això és justament el que volem evitar creant vincles», m’escriu Xavier Melloni en un mail que acaba d’arribar a la meva safata d’entrada.
Em comenta, també, que la fita més important que ha assolit el grup és la de l’amistat: «Haver creat uns vincles estables i de confiança que permeten que s’abordin els temes més diversos amb un gran respecte dels uns envers els altres». ¿I en relació a Manresa?: «Haver normalitzat la pluralitat religiosa, i fer que es visualitzi periòdicament amb pregàries, celebracions, jornades de reflexió o de portes obertes, de manera que la gent circuli amb normalitat pel paisatge interreligiós».
Aquest grup para atenció perquè sap que, després de la novetat, ve la profunditat. «Això significa, d’una banda, que hem d’afinar més els temes que tractem, i d’altra banda, que ens hem de donar més a conèixer. Veiem que hem de fer un esforç per sortir del nostre espai i anar a les escoles, instituts, institucions públiques, com els Mossos d’Esquadra o els bombers, la presó, els hospitals, etc., per donar-los eines que els permetin comprendre la diversitat religiosa. Hauríem d’arribar fins i tot a fer declaracions conjuntes quan calgui, de manera que el grup esdevingui una veu de referència per la convivència, des d’allò més específic que tenen les religions: els valors espirituals, i mostrar que són inspiradors per tots els ciutadans», conclou Xavier Melloni.
Des d’aquí, els animo a continuar amb la seva tasca. Acabo amb el taller de cants corànics, i em disposo a assumir, amb una mica més de pau, la tornada cap a la ciutat comtal, allò de «i que Barcelona és massa gran i caòtica».
