Coneix aquest article?

José I. González Faus. Com passa amb tots els grans esdevenimients històrics, la crisi en que estem enfangats i a la qual (tot i les promeses enganyoses dels governs) encara no se li veu sortida, té una multitud de causes: unes personals, altres estructurals, unes interiors, altres exteriors, unes més immediates altres més primitives i remotes…

Entre aquestes darrers, hi ha economistes que creuen que l’arrel originària de tota la crisi europea va ser la constitució de l’euro com a moneda única: no perquè això no fos molt desitjable sinó perquè es va fer abans de temps i sense les condicions mínimes per a assegurar-ne un correcte funcionament: per raons d’impaciència avariciosa més que no pas buscant la unió dels pobles. Hi havia un risc molt gran que, a la més mínima errada, tot acabés com el rosari de l’aurora, però sense aurora. Un fet que, per desgràcia, està marcant excessivament la construcció europea…

L’indi Amartya Sen, premi Nobel d’economia l’any 1998, va ser un dels primers en alertar sobre els grans riscs de l’operació, però, com era un economista molt llunyà i poc conegut, no se li va fer ni cas. Més tard P. Krugman, un altre premi Nobel, ha alertat moltes vegades sobre les probabilitats creixents de què l’euro acabés per enfonsant-se. Però com és nordamericà, se’l va desautoritzar amb l’excusa que deia tot allò per enveja d’Europa i per a mantenir la primacia del dólar.

Per això, en la situació en què estem val la pena recordar que no van ser ells els únics i que també hi van haver veus, dins del nostre país, que alertaren dels mateixos perills. Amb aquest propòsit, seria bo treure la pols un vell article d’un diari espanyol, publicat en els dies del naixement de l’euro. El seu autor, Juan Francisco Martín Seco, és un dels nostres més autoritzats economistes: onze anys més jove que Amartya Sen, exprofessor de la Complutense i de la Universitat Autònoma de Madrid i membre del cos d’inspectors de finances de l’Estat.

Oferim un llarg fragment del text de Martin Seco i, després, una breu reflexió nostra. La sistematització numèrica i els subratllats són sempre nostres, per a facilitar una comprensió ràpida del text, tot i que aquesta és ja de per si d’una lògica diàfana.

“Haríamos mal en pensar que a corto plazo las contradicciones del proyecto Unión Monetaria (UM) van a generar un cataclismo económico y financiero. No es previsible, sobre todo porque las fuerzas capitalistas y empresariales están fuertemente interesadas en el proceso. Más bien puede suceder lo contrario: que la aparición del euro se salude de momento con cierta euforia financiera y económica, tal como ya está ocurriendo en estos momentos.

Pero los envites económicos se dilucidan a medio y a largo plazo y ahí sí que, ineludible y progresivamente, irán surgiendo todas las incoherencias y las lacras del diseño adoptado.

1.- Los ciudadanos europeos se irán percatando de que la idea de democracia se les escurre poco a poco entre las manos, para quedar reducida a una palabra sin contenido; y que las decisiones económicas, aquellas que afectan fundamentalmente a sus vidas, son tomadas bien por los mercados financieros (eufemismo para indicar los poderes económicos), o bien por instituciones europeas políticamente irresponsables y sobre las que ellos no tienen ninguna influencia.

2.- Comprenderán que la UM ha servido para eliminar cualquier riesgo que pudiera acechar a los dueños del dinero, alejándoles de los peligros de la inflación o de las devaluaciones, pero a condición de ir aumentando gradualmente los riesgos de la mayoría de la población, comenzando por la amenaza del desempleo, de la precariedad laboral, y terminando por las contingencias sociales, cada vez menos cubiertas por los sistemas públicos de protección.

3.- Los sistemas fiscales en un mercado único de libre circulación de capitales sin armonización fiscal y en el que, con enorme hipocresía, se admite la existencia de paraísos fiscales para los que no se establece la menor sanción, irán perdiendo paulatinamente progresividad y recayendo en exclusiva sobre los trabajadores; mientras las rentas empresariales y de capital se ven exentas de toda tributación ante el chantaje de emigrar a otros territorios dentro de la Unión, más confortables fiscalmente.

3.- Las enormes tasas de paro actuales, lejos de reducirse, se incrementarán espoleadas por la política deflacionista de una institución, el Banco Central Europeo (BCE), que tiene como única misión la estabilidad de precios, y por la carrera sin fin de los estados por tener la menor tasa de inflación (¿hasta dónde?), con la que ganar competitividad y aumentar así su participación en ese mercado único.

4.- Ningún estado se preocupará de agrandar la tarta, tan solo de robar un trozo de pastel al vecino. Ante una política monetaria común y la imposibilidad de modificar el tipo de cambio, los salarios se trasformarán en la única variable de ajuste posible, incluso cuando el desequilibrio venga motivado por el hecho de que los empresarios pretendan obtener más beneficios.

5.- La dimensión exigua, casi ridícula, del presupuesto comunitario imposibilita la existencia de verdaderos mecanismos de compensación interterritorial capaces de neutralizar los desequilibrios regionales que la moneda y el mercado único generarán. Los actuales fondos estructurales y de cohesión son un remedo, cuantitativamente inoperantes pero su existencia incuso se cuestiona para el futuro.

Bienvenido sea el euro, regocijémonos ahora porque, tras la euforia y el triunfalismo, aparecerán muy pronto los obstáculos y  las complicaciones.

(El Mundo, 16 de marzo de 1998)

*           *           * 

I fins aquí hem arribat. Han passat gairebé quinze anyns des de que es van escriure aquestes línies. La seva profecia s’ha acomplert de cap a peus, fins el punt que un especialista en Bíblia hauria sospitat d’un vaticini “ex eventu” (redactat després de què els fets haguessin passat). Però aquesta vegada no estem davant un text bíblic  sinó davant un article de diari amb data i tot. Ara que els economistes difereixen tant en els seus anàlilis  i judicis, fins el punt que s’ha arribat a dir que “un bon economista és aquell que sap explicar perquè les seves profecies no s’han complert en cap punt”, hauríem de donar la nostra confiança a aquells economistes que no necessiten donar aquestes explicacions perquè els seus vaticinis s’han complert amb precisió. Només hem de lamentar que – així com s’acostuma a afirmar que l’excés d’ofertes i fonts d’informació ens està tornant una mica desinformats- així l’excés d’arxius per al nostre record ens està tornant desmemoriats.

Però de moment allà queda un balanç que podem comprovar avui: pèrdua de democràcia, una fiscalitat més injusta, augment de l’atur i precarietat laboral i decreixement dels salaris. Efectes deguts a “les contradiccions” i les “xacres” del projecte inicial.

Hem de preguntar-nos també, a partir de la història anterior, quin crèdit mereixen avui tots aquests governants que, davant la desesperació de països com Grècia i la possibilitat de què sortís de l’euro, declaren amb solemnitat pontificia que ells volen salvar l’euro per damunt de tot, per a tenir “una Europa unida” Que és el que en realitat volen salvar? Una unió monetària o una desunió material? Una Europa unida o una Europa on uns països són esclaus dels altres? Perquè tant l’euro com Europa s’han convertit en paraules d’aquelles sagrades (com Déu, l’amor o la llibertat) al voltant de les quals és molt fàcil aglutinar multituds però que després cadasccú entén de maneres totalment oposades. “Europa bressol de la democràcia! Però, quina democràcia és aquella on governen uns poders fàctics que són els financers i un poder executiu (la Comissió) que no ha estat elegit democràticament? I on els governs elegits en els diversos països, siguin del color que siguin, no tenen més tasca que obeir el dictamen de poders no elegits i on, en definitiva, es fa “tot pel poble però contra el poble”?

Era aquesta l’Europa la que volíem? O seria millor tornar a començar parint de zero? Perquè ja diu el refrany “qui tot ho vol tot ho perd”. O perd Europa. I en aquest cas no per l’avarícia baixa de molts ciutadans sinó per l’avarícia desmesurada i insaciable dels bancs i els poders financers. Quins profetes van ser els grecs quan van teixir un mite titulat “El rapte d’Europa”![1]

 


[1] Un text citat de Martin Seco l’ha comentat el mateix autor al número 113 de la revista Èxode (abril 2012)

Imatge extreta de: Andrés Rueda – Flickr
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.