El monopoly de terres

Veus. Gustavo Duch. Relats per la Sobirania Alimentària a Ràdio Euskadi, 13 de setembre de 2012. (Arxiu d’àudio, aquí)

Amb les fitxes grogues a tall de moneda d’un dòlar: Goldman Sachs. A la seva dreta i amb les fitxes vermelles, com la seva bandera: Xina, la nova potència. Davant: Cargill, amb les seves peces en forma de gra verd. L’últim contrincant són els petrodòlars esgrimits per un xeic propietari d’harem, palaus i falcons ensinistrats. I el tauler del joc: el mapa del món.

Inicia la partida Xina; tira els daus que cauen sobre les millors terres comunals d’Àfrica de l’Oest i ni rumia la decisió ―la necessitem per proveir d’aliments a la nostra creixent població, aquí ningú li treu profit―, i amb el talonari per estrenar crida, compro! En el seu mateix torn treu una carta de la baralla de ‘cartes de desenvolupament’, que diu «ha obtingut permisos per construir carreteres, autopistes i canals per on treure les mercaderies obtingudes».

És el torn del xeic que contraataca, ―les nostres granges de vaques estabulades necessiten molt més farratge del que produeixen les nostres terres― i fa una oferta gens suculenta per les terres de regadiu de la conca del Nil, i que guanya sense problemes.

Cargill, l’empresa que controla més del 40% de venda de grans al món, aixeca la carta de ‘negociació’ i proposa a la Xina ser ells mateixos els qui gestionin el conreu de les terres que va adquirir. Xina accepta, sobretot quan Cargill li explica que plantant cereals per a combustibles ―en lloc de per a comestibles― el guany serà brutal. Tanquen l’operació, i amb els iuans Cargill engrandeix els seus dominis en els territoris indígenes de Sud-amèrica. Saben que accedir a collites genera enormes beneficis en les borses de valors.

Li toca a Goldman Sachs. Els daus el porten a la casella de ‘grups armats’ i pimpampum assalta terres camperoles esquitxades per aquí i per allà. Els seus col·legues del joc li aconsellen martingales amb collites, minerals, aigua i tots els recursos que dóna la terra fèrtil, però ni s’immuta, de moment no volen fer res amb els seus milions d’hectàrees. Les conserven esperant que el mercat especulador arribi un dia a pagar milers de vegades el seu cost actual.

El monopoly de terres no és una invenció, avui dia és el mercat més sucós per bancs, fons d’inversió, empreses de l’agronegoci o països emergents. A cada ronda o torn en el joc, milions d’éssers humans cauen del cobretaula cap als inferns de la fam.

———————————————————————————————————————

És el moment d’escoltar a Jorge Enrique Adoum  recitant el seu  Ègloga:

«Pero vosotros empezasteis la violencia, dijisteis: Ya no es tuya la tierra. ¿No es mía? ¿No tiene mi rostro la patata? ¿No es mi título la espalda desgarrada por la bestia? (…) Aquí nací llorando la llovizna y he sembrado en el surco con mis dientes. (…) Todo lo que tienes, a mí me estás quitando: porque sembré y no fue mía la cosecha, porque cuidé tu viña y no gotearon en mis manos los racimos, tampoco tuve el agua y la tierra conquistadas. (…) Alimenté al ganado y no tuve ración en su comida.

Pero sé del suelo la dimensión exacta que será reconquistada a tu violencia.

¿No es mío acaso el sitio donde me han matado tanto?»

Imagen extraída de: gustavoduch.wordpress.com
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.