J. I. González Faus. [La Vanguardia] Si qui mana no pot arreglar la situació, no seria millor prescindir d’eleccions polítiques i elegir els directors dels bancs?

Sainet de sarsuela en dos actes.

Acte primer. La dolorosa. – “Un verí d’un poder fatal” devia agafar la senyora Espinya (la van anomenar així perquè era dura de pell i voluminosa, que podia ser àcida i dolça). Va ingressar a l’hospital per golafre: un empatx de productes tòxics que gairebé l’enverinen. Total: una infecció intestinal i unes diarrees com tsunamis. La va tractar un doctor madur, de barba blanca i que parlava amb gran convicció. “Farem el que cal fer i s’arreglarà en poc temps”: dejuni total per esclarir els dèficits nutricionals. Al cap de deu dies continuava en dejú i altres metges van suggerir alimentar-la una mica perquè no es debilités en excés. Però el doctor s’hi va negar: “Estem fent les coses com Déu mana”. Un mes després, l’analítica va revelar una recessió d’1,300.00 glòbuls vermells. Es va insistir en la necessitat d’alimentar-la almenys amb sèrum, però el doctor va continuar impàvid: “Vaig heretar una situació d’autèntic malbaratament, farem unes reformes que seran definitives per tornar fiable la malalta”. I la va anar sotmetent a successives operacions. Primer li va retallar una part de l’estómac, després una part del fetge. Quan una altra analítica va donar una nova recessió d’1,300.000 glòbuls vermells, una anèmia de cavall, va ser intervinguda una altra vegada i se li va extreure un ronyó: perquè tenir dos ronyons és “un autèntic malbaratament”…

A meitat del tractament, la senyora Espinya va morir. Mentre els facultatius discutien si havia mort de gana o d’esgotament, el doctor va exclamar: “ha sortit de la situació en què estava quan va arribar; no hi haurà més malbarataments en aquest organisme”…

Com que no es va permetre que se li practiqués l’autòpsia, la discussió posterior es va centrar a determinar la noció clínica de malbaratament. Per això es va demanar ajuda a l’eminent cor de doctors d’El rey que rabió. Vet aquí el veredicte.

Acte segon. Cor de doctors. – “Si jutgem pels símptomes en aquest cas tal”, pot ser malbaratament, pot ser que no estigui malament… convocar oposicions a catedràtics; però alhora, també ho podria ser tenir més cotxes oficials que els Estats Units. És símptoma de malbaratament subvencionar la llei de Dependència, o donar una pensió vitalícia als diputats i senadors? Tenir aules per a 25 alumnes, quan potser n’hi caben 50, o tenir tres mansions buides en diversos llocs del planeta? Construir aeroports a Ciudad Real i Castelló, o Ronaldo contractant avions perquè els seus companys del Madrid viatgin a la discoteca que ha muntat a l’Algarbe? No pagar res pels medicaments (amb risc d’abusos) o muntar competicions de motos, Fórmula 1 i Eurocopes, gastant tot el que calgui per assegurar la plena recuperació immediata de persones i màquines? No tocar l’IVA perquè la gent consumeixi més, o permetre que eludeixi les seves obligacions fiscals “el 86% dels que tenen ingressos superiors a 10 milions d’euros i el 45% dels que tenen entre un i deu milions”? (Dades del Ministeri d’Hisenda). Malversem cuidant boscos perquè no cremin a l’estiu o gastant 94 milions per fitxar un futbolista, i 60 per pagar la clàusula de rescissió d’un altre? Malversem retallant subsidis d’atur a prop del 15% en temps de crisi, o retallant els sous de governants només en un 7%? Malversa la família amb tots els seus membres a l’atur si demana un préstec per intentar posar un marxa alguna empresa o la que gasta milions licitant en subhastes per comprar obres d’art per una fortuna amb què podria crear llocs de treball? Deu ser malbaratament retallar només un 7% en despeses militars quan hem retallat un 20% en despeses socials? O que un país tingui 17 comunitats autònomes artificials quan n’hi hauria prou amb tres o quatre (Galícia, Euskadi, Catalunya i Andalusia)? És malbaratament que hi hagi les diputacions? Seria malbaratament tenir un banc central que presti als estats al 0% o 1% com altres països, o no tenir-lo?

Veredicte del cor de doctors: “d’aquesta opinió ningú no ens traurà: és malbaratament, o no ho és”. “Doctors sapientíssims que jo he estudiat bé” afirmen que és malbaratament tot el que es dóna als pobres (perquè els torna mandrosos); però no ho és donar-ne més als milionaris perquè inverteixen i creen riquesa. I ara que han sortit els milionaris: a Espanya (Forbes dixit), només 16 persones tenen fortunes que sumen uns 55.000 milions d’euros: només 16!. Llàstima que no ho hagués sabut aquell senyor que en necessitava urgentment 65.000 i va haver d’escurar les classes mitjanes per aconseguir-los!

Diu aquest senyor que sí que ho sabia, però que no pot disposar de cap manera d’algunes fonts aquí citades. Un bon govern pot disposar dels ingressos dels pobres però no de les fortunes dels rics! I per què l’elegim? Si qui mana no pot arreglar la situació no seria millor prescindir d’eleccions polítiques i elegir els directors dels bancs, de societats d’inversió i altres durant uns anys i amb possibilitat de deposar-los després? Que això és democràcia.

Imatge extreta de: actualidad.orange.es

 

 

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta. Membre de l'Àrea Teològica de Cristianisme i Justícia. Entre les seves obres, cal esmentar  La Humanidad nueva. Ensayo de cristología (1975), Acceso a Jesús (1979), Proyecto de hermano. Visión creyente del hombre (1989) o Vicarios de Cristo: los pobres en la teología y espiritualidad cristianas (2004). Els seus últims llibres són El rostro humano de Dios,  Otro mundo es posible… desde Jesús i El amor en tiempos de cólera… económica. Escriu habitualment al diari La Vanguardia. Autor de nombrosos quaderns de Cristianisme i Justícia.
Article anteriorOn pot néixer l’esperança per Europa?
Article següentLes retallades abranden el territori

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here