Fractura social i renda mínima garantida

Santi Torres. El volum de famílies que ja no reben cap tipus de prestació no ha fet sinó créixer en els darrers mesos.  A Catalunya, de les 73.300 llars sense perceptors d’ingressos que hi havia el primer trimestre del 2011, hem passat a les 103.700 del primer trimestre d’enguany. Els governs, lluny d’intentar aturar aquest “tsunami de la pobresa”, han reaccionat retallant precisament aquelles prestacions a les quals tenen dret les persones quan se’ls acaba el subsidi d’atur.  Primer la Generalitat amb una profunda reforma de l’anomenat PIRMI o Renda Mínima d’Inserció; fa pocs dies, el Govern espanyol mitjançant una retallada de les prestacions d’atur.

Això ha fet que sigui molta la gent  abocada a un carrer sense sortida: sense esperança de trobar un treball i mancada dels recursos més bàsics per garantir una vida digna. Càritas Barcelona, en la campanya que va engegar el mes de juny passat, advertia en els seus cartells: “La fractura social ja ha començat”.

Mentrestant, tots observem amb astorament aquesta nova situació que amenaça de canviar radicalment el paisatge humà i social que havíem conegut fins ara. La condemna a la qual se sotmet una part important de la població no sembla pròpia d’una democràcia fonamentada en un cert pacte social de protecció sobre aquells col·lectius més vulnerables. Tanmateix la realitat és la que és, i els fets són els que són, i les retallades fins ara només han anat en una única direcció.

És per aquest motiu que el dijous 19 de juliol es va presentar a Barcelona una iniciativa legislativa popular que pretén establir per llei una renda garantida de ciutadania. La ILP -que, si Déu vol i la mesa del Parlament ho permet, començarà a tramitar-se la tardor vinent- es fonamenta en un article de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (24.3) que estableix que “les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna, d’acord amb les condicions que legalment s’estableix”. En altres paraules: que aquelles persones que ja han esgotat totes les prestacions, o que cobren prestacions per sota del llindar de la pobresa, puguin percebre fins a una determinada quantitat de diners considerada necessària per a la supervivència i que, en el moment actual, estaria en 664€.

A la ILP li queda encara un llarg recorregut, i una recollida de signatures que haurà d’arribar fins a les 50.000 en poc més de quatre mesos. Tanmateix el debat està ja sobre la taula, i no  només a Catalunya sinó que caldria fer-lo extensiu a tot l’Estat. De fet, a Extremadura ha sorgit una iniciativa semblant. Una societat no es pot permetre una quantitat tan gran de persones, moltes d’elles infants, que visquin en la més absoluta indigència, dependents d’estructures assistencials. Només el reconeixement d’un dret d’aquesta mena permetrà constituir un coixí que eviti caure en l’exclusió social més absoluta a persones que  l’únic “delicte” que han comès ha estat néixer en una època en què no hi ha ocupació. L’altre camí el podem imaginar i és el de la criminalització, l’estigmatització i l’exclusió cronificada d’una part de la societat. L’altre camí és el de la fractura social…. Sí, sí, aquella que Càritas denuncia que ja ha començat.

El projecte de llei presentat:

Projecte de Llei de la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania

Memòria de la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania

 

Ja des dels seus inicis CJ ha reflexionat sobre aquesta qüestió. Eduardo Rojo i Joan Garcia-Nieto escrivien un quadern, l’any 1989, sobre Renda mínima i salari ciutadà:

http://cristianismeijusticia.net/renda-m%C3%ADnima-i-salari-ciutad%C3%A0

Imatge de: Juan Lemus – Arrels Fundació
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.