Juan Ignacio Latorre[1]. Actualment, el moviment social xilè per a l’educació pública, gratuïta i igualitària, està reprenent un nou cicle de manifestacions massives semblants a les de l’intens any 2011. Això es dóna enmig d’una greu situació en la qual s’ha vist involucrada la Universitat del Mar, una institució privada amb ànim de lucre que ha destinat quantiosos recursos als accionistes que actuen com a propietaris a través d’una societat immobiliària (aquesta és una de les fòrmules utilitzades per a vulnerar, en la pràctica, la llei vigent que en teoria prohibeix el lucre en l’educació superior universitària a Xile). El problema més gran és que aquests recursos destinats a satisfer les expectatives de rendibilitat dels inversionistes ha anat en detriment del pagament de salaris, i de les lleis socials i inversions en qualitat educativa.
Tota aquesta situació ha portat a què una comissió investigadora del parlament hagi presentat un informe denunciant que existeixen moltes altres institucions privades que realitzen aquest mateix tipus de pràctiques, i en alguns casos, altres fòrmules semblants per a garantir el lucre en l’educació superior. Això ho venen denunciant els estudiants amb molta força des de l’any passat i era un secret a veus en la societat xilena que hipòcritament ha mantingut tapat aquest tema durant dècades. El tema de fons que està plantejant el moviment és que existeixi un nou model educatiu a nivell nacional, sense ànim de lucre, des de l’educació pre-escolar fins a l’educació superior universitària, basat en criteris d’equitat, qualitat, integració social, democràcia, ciutadania, pluralisme religiós i ètnic.
Per a aconseguir aquesta demanda es requereix un rol de lideratge de l’Estat, i per descomptat, una reforma tributària que proporcioni els recursos econòmics necessaris i suficients de manera sostenible i que compleixin un criteri de re-distribució de la riquesa, actualment molt concentrada en poques mans, fet que converteix la societat xilena en una de les més desiguals d’Amèrica Llatina. En el fons, el tema és com passem de concebre l’educació com un negoci privat (mercantilització) a una situació en la qual se la consideri com un dret social garantit per l’Estat, exigible pels ciutadans.
A Espanya, i donada la greu crisi internacional del capitalisme financer, la situació és inversa. L’Estat està “retallant” la despesa en educació (també en salut i altres serveis socials) ja que ha tingut que acudir al rescat de la banca per a evitar el col·lapse complet del sistema econòmic. Per això la societat es debat en com anar gradualment mercantilitzant i familiaritzant els drets socials, deixant l’Estat en un rol residual, focalitzat i precari que acaba per reproduir les desigualtats socials generades en el mercat. El moviment social intenta resistir i defensar el que altres anteriorment havien adquirit i que avui està sent posat en qüestió.
El debat està obert, la democràcia està fortament qüestionada ja que no permet que les demandes ciutadanes de les grans majories es facin efectives donada la relació completament asimètrica davant del poder del gran capital. En el cas d’Espanya, el que abans va ser un dret social, demà pot ser una mercaderia. En el cas xilè i llatinoamericà, el que durant dècades ha estat un negoci i un privilegi de pocs, en el futur pot ser un dret de tots. El resultat és incert i depen de molts factors, entre els quals compta decisivament la lluita social que es faci des del moviment ciutadà, i de si és capaç o no de construir una nova i ampla força política que transformi la societat passant de condicions menys humanes a altres més humanes i més d’acord a la seva dignitat, es a dir, amb major justícia social.
[1] Director del Centro de Reflexión y Acción Social (CREAS) de la Universidad Alberto Hurtado, Xile. Membre actiu de CJ entre 2008-2011
