RSE o PSE?

Josep F. Mària. [Institut d’Innovació Social] L’any 2011 va sortir un llibre realment provocador sobre Responsabilitat Social de l’Empresa (RSE). Es titula In Good Company. An Anatomy of Corporate Social Responsibility (Stanford University Press), i la seva autora és Dinah Rajak, professora d’antropologia de la universitat de Sussex, al Regne Unit. El llibre sistematitza un estudi etnogràfic realitzat per Rajak sobre Anglo American (AA), una empresa minera d’origen sud-africà. L’autora ha estudiat en profunditat els discursos i pràctiques de RSE d’AA en base a documents, entrevistes a directius, assistència a esdeveniments i visites a edificis i instal·lacions de l’empresa. Ha investigat les polítiques de RSE d’AA a nivell global (seu central a Londres i fòrums globals de RSE); a nivell nacional (seu a Johannesburg i actuacions d’incidència política sobre la societat i el govern sud-africà post-apartheid); i a nivell local (a la zona minera de Rustenburg: combat contra la SIDA entre els miners d’AA, promoció de l’educació, foment de la creació d’empreses…)

Doncs bé, el que caracteritza, segonsn Rajak, totes aquestes polítiques és que en realitat no són RSE (Responsabilitat Social de l’Empresa) sinó PSE, es a dir, Poder Social de les empreses. L’autora no utilitza aquesta segona expressió (PSE), però afirma que més enllà dels objectius concrets de cada política, el seu fi últim consisteix justament en reforçar el poder de l’empresa. És a dir, en consolidar el seu paper d’”agent central i arquitecte del desenvolupament”(p.2) o “institució dominant de governabilitat” (p. 194). Així, l’empresa pot controlar i pressionar als diversos actors socials a fi de competir lliurement en el mercat global.

El mecanisme funciona d’aquesta manera:

a)      Davant un determinat problema que afecta l’empresa i la societat, l’empresa selecciona als stakeholders que l’interessa per a obtenir beneficis, i els atorga la categoria de “representats legítims de la comunitat”. “La comunitat” es converteix llavors en una construcció al servei de l’empresa.

b)      L’empresa es presenta davant aquesta “comunitat” (poblacions locals, governs locals, ONGs, governs nacionals, organismes internacionals promotors del desenvolupament) com a generosa “donadora de regals” pels quals no exigeix cap contrapartida. Però el que exigeix implícitament és el reconeixement del seu paper central en el desenvolupament econòmic i social de la comunitat, del país o del món.

c)      Aquesta posició central li permet externalitzar les seves responsabilitats mitjançant la creació de zones (geogràfiques o conceptuals) d’inclusió i exclusió de beneficiaris. La zona d’inclusió està habitada pels que poden contribuir als beneficis (per exemple, empleats amb SIDA capaços de produir eficientment); la zona d’exclusió està formada pels que no poden contribuir al benefici (per exemple, empleats massa malalts, als quals es retira la provisió gratuïta de medicaments) o ciutadans que reclamen drets confrontant la lògica empresarial (qualificats de “grups violents” o “stakeholders il·legítims”).

d)     Al final, la denigració de l’Estat per corrupte i ineficient, la imposició de les condicions decidides per l’empresa per a solucionar un problema i el silenciar els dissidents que reclamen drets, permeten a l’empresa manipular la seva contribució a la societat al seu lliure albir… invocant com a última raó l’eficiència del mercat. “Donem perquè som generosos i deixem de fer-ho perquè ens ho exigeix el mercat”

e)      Allò que queda silenciat/deslegitimat en aquest procés són els drets dels ciutadans o de l’Estat sobre l’empresa (impostos, reclamacions de compensació per danys causats per l’empresa…): temes sobre els quals l’empresa no tenia, en principi, poder.

Paraules com RSE, responsabilitat, generositat o comunitat es converteixen així, “no en les armes dels pobres sinó en les armes dels poderosos” (p. 18), perquè finalment, “tot dependrà de la voluntat de l’empresa” (p.199). La RSE s’ha convertit en PSE.

La crítica de Dinah Rajak és, doncs demolidora. En la meva modesta opinió, té gran part de raó; però a vegades li falta la capacitat de posar en qüestió la seva pròpia hipòtesi interpretativa: que la RSE està dirigida únicament a reforçar el poder de l’empresa. En efecte, tal com la mateixa autora reconeix, l’empresa mai actua amb una lògica única, sinó que en el seu interior es barregen propòsits diversos amb resultats diferents en termes de poder o autèntica responsabilitat. A més a més, tal i com ella també reconeix, AA pot exercir un poder impressionant sobre la societat sud-africana degut a la debilitat de les ONGs nacionals en temps del post-apartheid. Existeix, doncs, espai per a què els dirigents empresarials i altres actors socials treballin exitosament per a promoure l’autèntica responsabilitat empresarial: per a la contribució de l’empresa al benestar de la societat.

I no obstant, és bo examinar la hipòtesi de Rajak, per a descobrir dinàmiques de poder que es barregen en les pràctiques empresarials, per molt generoses que semblin.

Josep F. Mària, Institut d’Innovació Social

Imatge extreta de: elmundodewayne.es
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.