Carta a Lucía Etxebarria

Estimada Lucia,

Sóc metgessa de família en un Centre d’Atenció Primària pertanyent a la xarxa pública de l’Institut Català de la Salut a Barcelona.

Vagi per endavant el meu agraïment per la teva implicació en la denúncia de les retallades sanitàries, i les seves conseqüències sobre els ciutadans. Crec que és fonamental que els que sou referents intel·lectuals i culturals, ajudeu a despertar i protegir una ciutadania tenallada per la resignació i per la por provocades pel discurs de la inevitabilitat i la “doctrina del shock”.

Dit això, sento que tu i la noia de la otitis de la qual parlaves en el teu article haguéssiu d’espera dues hores per a ser ateses a l’Hospital de Sant Pau, però aquest fet em preocupa relativament poc, perquè es tracta més d’un problema d’informació i d’educació en salut que d’un problema del sistema en si. L’Hospital de Sant Pau és un hospital de tercer nivell (el de més tecnificació i complexitat) i, donat que els metges que atenen les otitis o petites estrebades musculars, atenen també infarts o accidentats politraumàtics, es comprèn que us fessin esperar. Això també hagués passat abans de les retallades.

– Em preocupa que l’1 de setembre entri en vigor un Reial Decret Llei que suposa un retrocés de 50 anys en drets conquerits per les generacions que ens van precedir i que posa fi a la universalitat de l’assistència sanitària. I això sense cap mena de debat social ni justificació econòmica real, deixant fora del sistema col·lectius vulnerables de la societat.

– Em preocupa el que està passant en la sanitat pública catalana amb la complicitat del silenci informatiu i la impunitat judicial i social.

– Em preocupa que si remeto un pacient greu al pneumòleg perquè requereix d’uns recursos de complexitat major que els que se li podem oferir en l’atenció primària, aquest no pugui aconseguir hora abans de dos mesos. L’única alternativa que m’ofereix el sistema és derivar-lo a urgències de l’hospital on amb tota probabilitat no el visitarà un pneumòleg perquè, efectivament, no té cap criteri d’hospitalització.

– Em preocupa que quan sol·licito una colonoscòpia urgent perquè tinc sospita d’un càncer de colon, hi hagi una demora de 4 mesos. I que al mateix temps es faci divulgació de l’important que és el cribratge de la població sana, sense informar degudament dels riscos del cribratge (falsos positius, falsos negatius, risc de perforació amb la colonoscòpia). Si la demano de manera ordinària, la llista d’espera supera l’any.

– Em preocupa que hi hagi dues portes d’entrada en els hospitals públics, de manera que qui té diners salta totes les llistes d’espera per acabar utilitzant recursos que són de tots, també dels que estan esperant.

– Em preocupa que hi hagi companys meus que utilitzen els recursos públics per la seva activitat privada i que nodreixen les seves consultes de pacients provinents de la pública gràcies a l’efectiu xantatge de la celeritat en l’atenció. Confio, això sí, que a més de la celeritat, no hi hagi també promeses de millor atenció.

– Em preocupa que en els mitjans de comunicación convencionals cada vegada hi hagi més notícies mèdiques amb gran càrrega publicitària i ideologitzant i amb freqüència d’interès marginal per a la majoria de la població (no pels casos particulars, evidentment). En un exercici de malabarisme cínic i vergonyant pretenen fer creure, en connivència amb els responsables polítics, que la qualitat de la sanitat pública no s’està deteriorant a marxes forçades.

– Em preocupa que es continuï fomentant un model sanitari centrat en els hospitals quan està sobradament demostrat que els models centrats en l’atenció primària obtenen millors resultats en salut i són més sostenibles.

– Em preocupa que alguns professionals avantposin els seus interessos personals al benefici del pacient, fins i tot contravenint sòlides evidències de la literatura científica.

– Em preocupa el que sembla que està passant des de fa temps en alguns col·legis professionals.

Però també em preocupen altres coses:

–          Em preocupa que la noia de l’otitis no es prengués un antiinflamatori per iniciativa pròpia.

–          Em preocupa que les persones vagin al metge per una ruptura sentimental.

–          Em preocupa que un noi jove exigeixi ser visitat en el seu domicili, amb el consum de recursos que això suposa, sense que hi hagi criteri mèdic. Entenc que els missatges dels polítics no ajuden.

–          Em preocupa que siguem el segon país del món en consum de fàrmacs per habitant, només per darrere dels Estats Units.

–          Em preocupa que estiguem enlluernats per la tecnologia i no sapiguem aplicar a cada cas la complexitat de mitjans que necessita. Això es refereix a professionals que no exerceixen l’ètica de la negativa (compromís de resposta sensata i ferma a les expectatives excessives; renúncia a la promoció del consumisme sanitari) i a pacients que exigeixen el “tot, aquí i ara” desconeixedors que això posa la seva salut en un greu perill.

–          Em preocupa que ni metges ni pacients acceptem els límits de la medicina.

–          Em preocupa que pretenguem esborrar la mort de l’horitzó de tots i cadascun de nosaltres.

–          Em preocupa …

Lucia, estic molt preocupada. Això no ho arreglarem sense la implicació de tots, sense conèixer, denunciar i sancionar irregularitats i males pràctiques, sense acceptar que la solució passa també per un compromís personal amb el bé comú i amb el que és públic, sense acceptar la fragilitat de la nostra vida i la impossibilitat d’evitar que a ella arribin en algun moment el dolor, la malaltia i la mort.

Imatge extreta de: presidentmontilla.com
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.