Per què mirem cap al cel

Lucía Montobbio. Ara que comença el bon temps anem a la platja. És el que vaig fer aquest diumenge amb uns amics que encara conservo del temps de la universitat. Una de nosaltres treballa a un “xiringuito” que està entre Ocata i Masnou. La majoria dels meus amics no creu en Déu, no segueix cap religió.

Ells saben que sóc catòlica. Al principi era quelcom graciós, o estrany. Després es va convertir en un fet entre exòtic i bohemi. Ara no sé el que és, però sí que em fan cada vegada més preguntes, que són també més difícils.

 “Per què creus en Déu?”

“Si vingués algú i et demostrés que Déu no existeix, científicament, seguiries creient?

“On és Déu enmig de les guerres?”

“Si Déu existeix, per què existeix el mal?

“Creus que la jerarquia eclesiàstica és coherent amb el missatge que promulga?”

“Per què alguns creients es creuen millors persones que els no creients?”

“De què serveix creure?”

“No creus, que a Déu ens l’hem inventat nosaltres perquè el necessitàvem?

Totes aquestes preguntes m’han ocupat temps de  rumiar-hi. Però al final crec que tot va més enllà del que puc entendre. És més experiència que necessitat.

La nostra raó vol entendre-ho tot, però no pot. Us poso unes quantes cites. Ja sabeu que m’agrada molt parlar d’escriptors als meus posts. Fixeu-vos en aquesta faula de Nietzsche:

“En algun apartat racó de l’univers centellejant, escampat en innombrables sistemes solars, va haver-hi una vegada un astre on animals intel·ligents van inventar el coneixement. Va ser el minut més altiu i fal·laç de la Història Universal, però comptat i debatut, només un minut

Ens quedem en banyador, fa calor però no n’hi ha per tant, de fet després de cinc minuts se’ns posa la pell de gallina. Tot i això animo els meus amics per a què es llencin amb mi a l’aigua, la bogeria els tempta més que no pas la meva provocació i acabem els tres amb les vísceres congelades.

El cap buit de tot pensament. Surto recuperant l’alè, i només dic alguna cosa com: “¡Aaaaaaaaaaaaaaah!, brrrrrrrrrr”.

Ni una sola paraula. He deixat de pensar i no paro de riure.

Kundera, una mica deixeble de Nietzsche, no només per la teoria de l’etern retorn, sinó pel que ara mateix intento descriure, afirma a Immortalitat – i aquesta vegada l’aplaudeixo:

“Penso doncs existeixo, és el comentari d’un intel·lectual que subestima el mal de queixal. Sento llavors existeixo és una veritat que posseeix una validesa molt més general i es refereix a tot ésser viu. El meu jo no es diferencia essencialment del de vostès per allò que pensa […]. Però quan algú em trepitja el peu, el mal només el sento jo.”

El  meu “aaaaaaaaaaaaaaah, brrrrrrrrrr” és més real que qualsevol altra paraula. La veritat per a mi s’aproxima més al sentir que al pensar. I això que penso, però sento més que no pas penso. Per això, em torno a capbussar a l’aigua.

També per això no em fan por totes aquestes preguntes, tot i que estigui bé formular-les. Estic segur de què existeix, no perquè el pensi, sinó perquè el sento.

Un dels meus amics, el que porta cinc minuts preguntant, al final em diu entre tapa i tapa (ja estem menjant al “xiringuito”): “Mira, jo no sé si existeix o no, però sé que cada vegada que tinc un mal moment miro al cel. Encara que no sé perquè”.


Imagte extreta de: educayfilosofa
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.