Veus.  La proposta Eurovegas – polèmica des del seu anunci- acaba de provocar una oferta autòctona. La competició i la comparació estan servides. Però no ens sembla que invalidin les raons existents per a rebutjar totes dues propostes. Subscrivim els motius dels qui han manifestat ja la seva alarma pels riscs d’operacions d’aquest tipus. Els reiterem sense ignorar certs avantatges econòmics de l’operació, inclosa la seva aparent oportunitat en moments com l’actual.

Però aquests suposats avantatges han de ser contrastats amb els seus probables i no menors efectes negatius. Hi ha arguments. N’hi ha de caràcter mediambiental i urbanístic per l’impacte perjudicial que té sobre el territori una macroinstal·lació com la que es proposa: densificació, mobilitat, consum energètic, ocupació d’espais agraris o banalització del paisatge. Són efectes llurs costos seran assumits tant pels ciutadans d’avui com pels de demà. Comportarien un retrocés en la difícil restauració d’un territori que afronta el repte de recuperar-se de tantes agressions sense control.

Es donen també arguments econòmics que converteixen aquesta proposta en una contradicció flagrant amb la política reclamada per molts experts per a rectificar un model econòmic esgotat. No era el moment de posar èmfasi en una abandonada política industrial? No havia arribat l’hora de l’economia del coneixement, la investigació, el desenvolupament i la innovació? Que aporta Eurovegas a aquests objectius? No repeteix i aguditza els defectes del vell model encara que sigui sota capa d’un més que discutible glamour?

Hi ha objeccions no menors en l’àmbit social. No prediquen alguns dels nostres més conspicus dirigents que la crisi de valors està a l’arrel dels nostres mals col·lectius? Quins valors exemplifica l’activitat essencial promoguda per Eurovegas i els seus succedanis? Són els de l’esforç sostingut, el treball ben fet, la solidaritat social? Al contrari: estem davant una potent metàfora de l’”economia de casino” especulativa i irresponsable que ens ha conduït a la crisi. La insistència dels promotors en assenyalar que el casino de joc ocupa només una mínima part de l’espai físic del projecte va acompanyada de la dada que del joc s’obté el 70% dels guanys. Sense casino de joc, doncs, hi hauria escàs incentiu empresarial per a escometre les activitats complementàries – hoteleres, comercials, congressos- amb les quals l’adornen.

Hi ha també raons de seguretat pública, tan present en el discurs d’alguns polítics poc escrupolosos per a excitar temors i retallar – si cal- l’exercici de drets i llibertats. Una instal·lació d’aquest tipus no ha de convertir-se forçosament en l’edició hollywoodiana de Sodoma i Gomorra. Però tampoc pot confondre’s amb una Disneylandia innòcua. No és pot ser tan “bonista” – si se’ns permet un qualificatiu que alguns empren quan els convé- per a ignorar un fet provat. A saber, que el negoci del joc acostuma a atraure activitats delictives: tràfic de persones i de drogues, xarxes de protecció mafiosa, delinqüència financera, préstecs d’usura… Cal preveure, doncs, la sobrecarrega que haurien de patir els nostres sistemes de seguretat, policia i justícia, finançats amb diners del contribuent i res sobrats de recursos.

La proposta equival a una atrevida iniciativa de partnership públic-privat, segons fórmula predicada per alguns i criticada per altres. És així perquè – tal com assenyalen els seus promotors- l’operació no prosperarà si el sector públic- es a dir, el que sufraga la ciutadana amb els seus impostos- no contribueix decisivament al seu desenvolupament: amb exempcions urbanístiques, fiscals, mercantils, laborals, de salut pública i assumint els costos socials en transport, medi ambient, seguretat etc. No sembla la millor manera d’acreditar el model partnership aplicat a una aventura d’utilitat social tan discutible com aquesta: els seus objectius no justifiquen l’ús de recursos públics per a cobrir el risc que en tot cas correspondria assumir a “emprenedors” tan imaginatius.

El tema, per tant, té una clara dimensió política. Simbòlicament expressaria la inclinació a un “model de societat” de dubtosa exemplaritat. Institucionalment, situaria el nostre sistema polític massa prop de poders privats que la mateixa premsa dels EEUU associa a pràctiques poc escrupoloses quan es tracta de seduir voluntats polítiques. Si ens convé tant depurar la confusa relació entre política i negocis, no és recomanable apropar-se a una font de contaminació.

A parer nostre, doncs, el saldo entre possibles beneficis i costos socials d’aquesta operació seria negatiu. En aquest moment i en aquest país, la proposta apareix com una sarcàstica oferta que sembla riure’s- potser sense pretendre-ho- de les aspiracions de molts a un millor futur col·lectiu. Un futur amb una economia productiva, sostenible i realment innovadora, amb un territori articulat i equilibrat, amb actors polítics íntegres i eficients, amb valors socials de solidaritat i responsabilitat. Un futur col·lectiu que no ens hauríem de jugar sobre la taula d’un casino de joc.

Firman: Victoria Camps (professora d’ètica); Carme Deulofeu (enginyera de camins); Xavier Folch (editor); José L. López Bulla (exdirigent sindical); Pilar Malla  (treballadora social); José M. de Mena (exfiscal); Ramon Plandiura (advocat); Carles Riba (enginyer industrial); Joan Turró (economista) i Josep M. Vallès (professor de ciència política)

Imatge extreta de: viajarconhijos
T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Article anteriorIdentitats que maten i identitas poroses
Article següentLa sense raó de la raó

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here