Jaume Flaquer. “Identitats que maten” és el títol d’un dels llibres d’Amín Maalouf, i “Identitats poroses” va ser el títol d’un dels grups d’experts del recent Congrés “Edificar la Pau al segle XXI” celebrat a Barcelona entre el 23 i 25 del passat més d’abril. Aquests són els comentaris que m’han suggerit.

 

L’element religiós és sovint causa (i excusa!) de conflictes, però normalment ho és en la mesura en què es viu com una identitat tancada juntament amb altres elements culturals i ideològics. De fet, el que és susceptible de ser pres com a causa de conflicte és  tot allò sobre el qual s’estructura una identitat determinada. Si una societat estructura la seva identitat al voltant de la religió, aquesta serà presa com a “excusa” per al conflicte quan se senti amenaçada o quan vulgui expandir-se. Des del segle XIX un cert nombre de societats ja no s’estructuren per la religió, i per això els nous elements causants de conflictes són la ideologia, la llengua, la terra o territori, els símbols nacionals, etc.

 

Solament hem de veure com hem reaccionat a Espanya enfront a la nacionalització de la YPF argentina. Per què s’ha viscut gairebé com una declaració de guerra? Per què Espanya ha posat part important de la seva identitat i orgull en les empreses de bandera espanyola, de la mateixa manera que la posa en l’”Armada” de Tennis de la Copa Davis o en la Selecció de Futbol. ¿No ha generat el cas d’YPF el mateix casus belli (causa de guerra) que si un àrbitre anul·lés un gol clar de la selecció en una final d’un mundial i s’escampessin rumors de conxorxa per part de l’àrbitre?

 

L’element religiós era abans l’element identitari central. Avui ja no és així, i per això n’hi ha d’altres que produeixen les mateixes reaccions. De fet, després del segle XX, podem veure que les ideologies marxistes (l’URSS stalinista, Pol Pot a Cambodja…) feixistes (nazisme), anarquistes (guerra civil espanyola) i nacionalistes (tant d’esquerres com de dretes) han produït tantes morts com les religions.

 

En el Congrés per la Pau, un dels ponents va animar a treballar per les “identitats poroses” citant el Tao te King: “El savi és capaç de veure el que ens uneix mentre que el neci no veu més enllà del que ens separa”.

 

Així és. El problema és que els conflictes identitaris no es donen perquè tinguem moltes diferències amb algú o amb algun grup, sinó perquè l’altre atempta contra quelcom que jo tinc com a fonamental, per més que aquest sigui l’únic element de disparitat.

 

El professor Xavier Marín va utilitzar una metàfora de Plató que va tenir un cert èxit a la sala, en comparar els elements exteriors identitaris amb una pintura: quan un mur es pinta, les capes sobreposades d’aquest acaben per amagar totalment el suport. L’exercici crític de preguntar-se per les coses permet traspassar les capes de pintura per a arribar al suport, és a dir, permet anar més enllà de les capes identitàries per a endinsar-se en allò que és més essencial.

 

Una de les causes dels conflictes identitaris, al meu entendre, és la confusió entre el concepte d’identitat i el de “definició” que es dóna en tot estadi adolescent d’una persona o d’un grup. L’adolescent necessita “definir-se”, es a dir, respondre a la pregunta de “Qui sóc jo?”, cercant allò que el de-fineix, és a dir, determinant on acaba ell (el seu límit) i on comença l’altre. Fent-ho així, buscant el que és més específic d’ell, determina la seva identitat per diferència i contraposició.

 

Però, el problema (i la benedicció!) és que allò que em de-fineix, allò que és el més específic meu, no és normalment allò que és més important de mi, el més essencial. El turbant dels Sikhs és el més específic d’ells però no és pas el més important!! El fonamentalisme consisteix precisament en confondre l’específic amb l’essencial.

 

La idea de treballar per unes “identitats poroses” consisteix precisament en descobrir que allò més essencial de la meva identitat no s’ha construït sense l’aportació i la influència de moltes altres identitats.

 

El jo no és un ens tancat, sinó que és fruit i existeix gràcies a altres. Per això, el jo és en realitat un nosaltres. El jo és un do.

 

De fet, si una part dels conflictes són provocats per estats d’adolescència que busquen afirmar la pròpia identitat, quan s’arribi a l’adultesa amb una identitat pacificada, es busca, de manera natural, la unió (i no la separació) amb l’altre. És el moment en el qual les cultures obren els ulls meravellades davant l’alteritat cultural, i s’exalça la diversitat com una riquesa. En aquest moment, igual que una parella entra en crisi quan un membre s’imposa i anul·la l’altre, també les cultures que s’han obert a la pluralitat (ja sigui per les migracions o per l’exaltació del multiculturalisme) poden de repent experimentar un hermetisme regressiu si veuen la seva identitat amenaçada. Sense cap mena de dubte, és el que està passant a Europa avui.

 

Grup d’ experts:

 

Francesc Torralba ha estat el coordinador del grup d’experts. Els participants eren de gran nivell. Destaquem Lü Longgen (Catedràtic de la Universitat d’Estudis Internacionals de Beijing – China), Mustapha Cherif (Ex – ministre de cultura d’Algèria. Dir. Acadèmic del Màster Internacional d’Estudis Islàmics i Àrabs de la UOC), David Álvarez (Degà de la Facultat de Ciències i Humanitats de la Univ. PUCMM – Rep. Dominicana), Carlos Giménez (Catedràtic d’Antropologia de la Univ. Autònoma de Madrid), Ma. José Cano (Catedràtica d’ Estudis Semítics de la UGr. Subdirectora de l’Institut de la Pau i els Conflictes de la UGr.), Xavier Marín (Prof. de Filosofia de la Univ. Ramon Llull), Fahdhila Mammar (dir. Del servei de Mediació Social Intercultural de Madrid) i Jaume Castro (President de la Comunitat de Sant Egidi a Barcelona).

Imatge extreta de: crisalida
T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta. Professor a la Facultat de Teologia de Granada (Universitat Loiola) i director de la seva Càtedra Andalusa per al diàleg de Religions (CANDIR). Llicenciat en filosofia per la UB. Llicenciat en Teologia pel Centre Sèvres de París. Doctorat en Estudis Islàmics per l´EPHE (Sorbona de París) amb una tesi sobre el místic sufí Ibn´Arabî. Ha realitzat llargues estades a la majoria de països islàmics de la Mediterrània, especialment a Egipte (3 anys). Ha publicat a la col·lecció Quaderns CJ de Cristianisme i Justícia a la seva Fonamentalisme (maig de 1997), Vides Itinerants (desembre de 2007) i Islam, la mitja lluna… creixent (gener de 2016), així com diversos Papers CJ com «Coronavirus: una sola humanitat, una vulnerabilitat compartida» (maig de 2020) o «Palestina: la reivindicació impossible» (juny de 2021), entre d'altres.
Article anteriorProhibit somiar?
Article següentEl sarcasme d’Eurovegas

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here