Jesús Renau. Avui es fomenta un cert catastrofisme. La gent comença a tenir por del què pot passar. Hi ha telediaris en els que un tant per cent important comuniquen sobre lo malament que anem.

A qui afavoreix aquesta situació? Evidentment als administradors que estan fent les retallades i estan prenent a diari mides severes i dures en especial pels sectors més dèbils de la societat, malalts, jubilats, parats, immigrants i pobres. El discurs és ben senzill,: “No ho inventem nosaltres, és Europa que ens ho exigeix”. A mida que es crea una sensació general sobre el tema, serà raonable el sacrifici que s’imposa. Va caient a trossos la societat del benestar i es va imposant  el model del capitalisme més radical i dur.

Potser arriba l’hora de fer-ne una lectura des de la doctrina social de l’Església, massa oblidada en aquets moments i rodejada de silencis que semblen de complicitat amb el que està passant.

El Sant Pare Lleó XIII va alertar contra la despreocupació del governants en vers les masses explotades per un capitalisme sense moral  que imposava unes condicions i uns salaris inhumans.  Era obligació del governs vetllar per aquests sectors. Com és que ara la gran factura de les retallades afecten sobre tot a la salut, als jubilats, a l’ensenyament, als parats? És a dir: malalts, vells,  infants i joves, parats i immigrants, i més dones que homes, que paguen les conseqüències de la crisi? Això no és just, i clama al cel. Aquets sectors haurien de ser els prioritaris dels governs i els parlaments.

La doctrina social de l’Església repeteix una i altra vegada que no n’hi prou amb l’assistència caritativa, que per cert actualment és ben notable.  Aquesta caritat cristiana cal fer-la, però no treu la responsabilitat en vers els sectors empobrits que té l’estat democràtic. La doctrina social de l’Església parla de les estructures de pecat, que provoquen injustícies a partir de lleis, organismes, tribunals, parlaments i altres entitats  socials, financeres i polítiques.

Mentre la doctrina social de l’Església només estigui escrita en documents, anirem malament. Cal passar dels escrits al debat, del debat a les decisions i d’elles a l’acció. Una acció de denúncia, d’anunci i de proposta operativa. Aleshores es quan es vitalitzen els documents, pren figura l’escrit i es planteja realment la novetat. Aquella ètica fonamentada en l’Escriptura, la Tradició en el Magisteri, arriba ser bona nova per a transformar la realitat segons la justícia que brolla de la fe.

Imatge extreta de: joanavieira10a.blogspot.com
T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuita. Profesor de Teología Espiritual en el ISCREB. Director Espiritual del seminario interdiocesano. Miembro de Cristianisme i Justícia y del equipo de pastoral del Casal Loiola de Barcelona. Autor de artículos y publicaciones sobre la dimensión social de la espiritualidad y temas educativos.
Article anteriorEscenes del centre d’internament d’estrangers dela zona franca
Article següentLa borsa, la vida i la consciència

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here