Nani Vall-llossera. Un noi de 18 anys que volta desesperat per la sala d’espera. Potser no tornarà a veure el seu pare de 58 amb el que viu i treballa com a transportista no oficial pels voltants de IKEA.

…un tall de pastís coronat per unes espelmes amb el número 26 que esperen ser apagades a través de la mampara de metacrilat que separa visitants d’interns.

…una dona jove embarassada que surt plorant de la garita que dóna accès a la zona de visites.

…una advocada que passa la tarda en la sala d’espera a l’aguait de possibles clients.

…una policia que nega un petó a una parella perquè avui no toca. Un altre dia, en canvi, pregunta si vols donar una abraçada en el passadís a l’intern que visites.

…converses publicades a crits a través dels foradets de la mampara. Fa tres setmanes que només tres dels vuit intercomunicadors dels locutoris funcionen.

…quatre interns recuperen eufòrics la llibertat.

…un noi de Pakistan que va arribar a Anglaterra amb visat d’estudiant i amb autorització per treballar i que voldria tornar al seu país d’una altra manera i amb algun regal per la seva família.

…un home que tem ser expulsat perquè en el seu país treballava com a policia i està amenaçat per un grup de delinqüents.

…un policia nacional que confessa que és una pena que els interns hagin de passar per això.

…una dona que aparca el seu cotxe familiar a la porta del CIE. Expulsaran el seu germà de 22 anys; porta més d’onze en el nostre país. Al Marroc no els queda ningú, els seus pares ja van morir.

…un georgià que va estudiar medicina tot i que mai va arribar a exercir perquè la guerra va truncar els seus projectes. Les dificultats el van portar a robar. Fa un temps que amb l’ajuda de la comunitat ha canviat de vida i té família i fills menors que van néixer a Catalunya. En el CIE ha estat colpejat per cridar l’atenció amb insistència per tal que un company malalt fos atès. Està en vaga de fam.

…i una queixa que no deixa de repetir-se: la dificultat per anar als lavabos a la nit que porta sovint a recórrer a ampolles de plàstic buides.

Totes aquestes històries tenen nom i cognoms, família, amics. Al darrere hi ha persones corrents amb les seves misèries i les seves grandeses, passats plens de dificultats, poques oportunitats, il·lusions i somnis ara trencats.

Imagen extraída de: antigonia
T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Médica de familia en el CAP de Bon Pastor (Barcelona). Ha trabajado como médica en varios países del sur; con el Chad en el corazón. Conoce el CIE de Zona Franca y muchas historias de vida y sufrimiento de hombres que han sido privados de libertad en sus instalaciones. Forma parte del FoCAP, Fòrum Català d’Atenció Primària, que defiende una sanidad pública universal centrada en la atención primaria, donde se practica una medicina especializada en personas.
Article anterior“Un missatge populista i molt perillós d’estigmatització dels estrangers”
Article següentCatastrofisme, no gràcies

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here