Perdre en comoditat per guanyar en comunitat

Xavier Casanovas. La nostra és una generació (els que tenim menys de 30 anys) nascuda en una societat què, en la disjuntiva entre llibertat i seguretat1, ha prioritzat i ha anat tendint cada cop més cap a la primera.  I que, en el terreny de les relacions econòmiques, no ha conegut res més que la lògica capitalista.

Aquests dos factors ens han conduit a un estil de vida marcadament individualista. Cosa que pot ser positiva o negativa. És positiva en la mesura en què l’individu ha estat capaç d’assolir la seva pròpia sobirania, la seva majoria d’edat,  ser autònom i desenvolupar-se lliurement com a persona. Però és negativa en el moment en que l’individu es veu absorbit en una dinàmica autocentrada, ha anat perdent el concepte del germà i l’escalf de la comunitat (familiar, veïnal, parroquial,…). I això no només és perjudicial per a ell sinó també per tot el planeta.

L’individualisme imperant no és una evolució social casual, és en part una imposició d’un estil de vida que convé molt als mercats. Una societat consumista es sosté en el creixement constant:  si parcel·lem el consum, l’adaptem i el personalitzem, aconseguim convertir cada individu en comprador únic, amb el que suposa d’augment del consum (i per descomptat d’augment de la generació de residus per càpita). Queda clar doncs l’interès, en termes econòmics, de ser consumidors aïllats, amb un gran impacte en els nostres estils de vida (i ja no diguem com a atac a la sostenibilitat ambiental).

Però no només podem centrar la nostra crítica en l’àmbit del consum. L’ individualisme impregna també el nostre oci, les comunicacions (que la tecnologia ha fet més que mai a la carta):  vivim més aïllats i alhora més connectats que mai.

No diem res de nou. Ja fa temps que som conscients del trencament que això comporta, no només a nivell de sostenibilitat econòmica, sinó també d’integritat de la persona humana. A tall d’exemple, entre d’altres indicadors, les societats benestants són les de més alt índex de suicidi2, quin sentit té en una societat que teòricament ens ho ha donat tot?

El 15M ha sigut un toc d’alerta. Davant la desesperació i el trencament, la gent ha tornat a les places a compartir, a xerrar, a reivindicar… i s’ha vist que tan sols comunitàriament podem sortir d’aquest embolic en el que ens hem ficat. La resposta a l’espiral individualista té un nom: comunitat.

Això és un pas més enllà en la vida solidaria. Doncs la solidaritat (moltes vegades mal entesa) té un punt d’opció individual, ha estat moltes vegades massa higiènica (rentadora de consciències). Cal anar a allò de “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat3. Les opcions comunitàries impliquen emmerdar-se,  implica no ser tu l’únic amo de la teva vida, unes grans dosis de paciència, de saber cedir parcel·les, de perdre en comoditat per guanyar en comunitat.

I un apunt encara als que ens diem cristians. Quin testimoni estem donant? Si fem l’experiment de buscar al Google la frase “viure comunitàriament” trobarem que més de la meitat de les entrades que ens recomana són confessionals. Ens toca doncs com a creients i com a església fer una aposta per les opcions comunitàries, ens toca ser profetes i cridar en el desert: ens atrevim a agafar les regnes d’aquestes opcions contraculturals?

 

Cal que ens preguntem com construir vides més comunitàries en el nostre ordinari. Quines són les actituds i quines són les pràctiques que ens duen al compartir, al decidir conjuntament, a l’optar per l’altre, pel més feble, posar el germà al centre,… Segur que molts ja estem fent petites coses, vivint la vida amb un tarannà concret que vol d’alguna manera apostar per cedir terreny a la comunitat com a centre i no al jo. Què més podem fer? A què tenim por? Quines excuses ens posem?

 

/ Amb aquest text introduíem el “Taller d’actituds i pràctiques comunitàries” realitzat dins el Fòrum Català de Teologia i Alliberament (Barcelona gener 2012) pel grup d’Espiritualitat per a la transformació social /

 

1  Veure entrevista a Zygmunt Bauman a la contra de La Vanguardia (12-01-2012) http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120112/54244283412/zygmunt-bauman-hoy-nuestra-unica-certeza-es-la-incertidumbre.html

2 “Los países con más alta satisfacción de vida tienen mayor tasa de suicidio”  estudio de la Universidad de Warwick (21-04-2011) http://www2.warwick.ac.uk/newsandevents/pressreleases/happiness-and-suicide-rates

3 Quadern 172 de Cristianisme i Justícia http://www.cristianismeijusticia.net/fer-se-c%C3%A0rrec-carregar-i-encarregar-se-de-la-realitat-0

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.