Petó del Papa amb el gran imam d’Egipte: Tant de bo fos veritat!

Jaume Flaquer. Benetton ha tornat a escandalitzar amb la seva nova campanya publicitària que incloïa també el de Mahmud Abbas amb Benjamin Netanyahu, o el de Barak Obama amb el líder chinès Hu Jintao. Publicitàriament ha estat un èxit, perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Jo rebutjo rotundament la publicitat que cerca l’escàndol per tal d’evitar quedar dissolta entre els milers d’anuncis que ens bombardegen cada dia. Recordo que vaig trobar de molt mal gust el petó de fa uns anys entre un sacerdot i una monja, en una altra campanya publicitària de Benetton.

Tanmateix, davant del petó entre Benet XVI i Ahmed Mohamed el-Tayeb, imam de la mesquita d’Al-Azhar del Caire, la meva primera reacció va ser pensar: Tan de bo fos veritat! L’escàndol publicitari és doble: en primer lloc per veure el principal líder cristià “enamorat” del principal líder musulmà, i en segon lloc perquè el petó és homosexual, quelcom rebutjat com immoral i fins i tot malaltís per part d’alguns documents vaticans, i condemnat a mort o amb pena de presó en molts països islàmics.

Tant de bo, doncs, fos veritat! Dubto molt que Benetton segueixi de prop les relacions entre aquests dos grans dignataris religiosos. Però el cert és que Mohammed el-Tayeb va ser convidat repetidament pel Cardenal Tauran (President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós) a participar en el recent encontre per la pau a Asís, però l’imam ho va rebutjar. En un encontre recent amb el cardenal, ens va confessar a un grup de jesuïtes que el Gran Imam d’Egipte va trencar el diàleg amb el Vaticà quan aquest va condemnar els atacs a una església copta, poc abans de la caiguda de Mubarak. El règim trontollava i esperava recolzaments desesperadament. Mentre Mubarak cercava ajuda a EEUU i a Europa, el líder islàmic el buscava al Vaticà. La condemna dels atemptats va ser rebut com una traïció al diàleg establert des de la famosa carta “Una Paraula comuna” de 138 líders islàmics dirigida al Papa. És cert que mestre la política exterior cercava ajuda, la interior encenia la flama de la violència interreligiosa per poder legitimar la presència de l’exèrcit en els carrers. Però com l’església que va sofrir els atemptats no era catòlica sinó ortodoxa, i el Patriarca Copte Ortodoxe (anomenat també al-Bâba) mai no havia sol·licitat recolzament per part del Papa, la intervenció del Vaticà va ser interpretada com una ingerència en els assumptes interns del país.

Arran d’aquell incident, el diàleg entre el Vaticà i la gran Mesquita d’al-Azhar segueix en punt mort.

Tant de bo, doncs, es donessin un petó!

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.