Importància de la lletra ‘I’ a la vida

Victor Codina. No cal ser lingüista per saber que la lletra “i”, la novena lletra de l’abecedari català, és una conjunció copulativa, una partícula que uneix diversos vocables, moltes vegades molt diferents i, fins i tot, oposats: nit i dia, fred i calor, home i dona, cos i ànima, cel i terra, present i futur, riure i plorar, silenci i paraula, treball i descans, plaer i dolor, joves i ancians, vida i mort… El llibre del Qohélet o Eclesiastès, amb la seva saviesa una mica amarga, ens ofereix una llista de temps per a fer cada cosa, per a tot hi ha un temps sota el sol (Ecc 3).

També a nivell religiós i cristià la “i” uneix realitats diverses: Creador i criatura, espiritual i material, amor a Déu i amor al proïsme, llibertat i gràcia, pecat i salvació, Antic i Nou Testament, poble elegit i universalitat de la salvació, sacerdots i profetes, creu i resurrecció, Crist i Esperit, Déu u i tri, Església i Regne, Església santa i pecadora, Paraula i sagrament, carisma i institució, antropocentrisme i cosmocentrisme, blat i jull, raó i fe, ministres i laics, benaurances dels pobres i ais dels rics, primat i col•legialitat episcopal, Església local i Església universal, immanència i transcendència, acció i contemplació, ascètica i mística, ètica i estètica, història i escatologia, cristianisme i justícia, etc.

Moltes vegades se’ns fa difícil assumir la diversitat, ja que ens exigeix una tensió constant i, per això, tendim a convertir la partícula copulativa “i” que uneix en una partícula disjuntiva que separa: dividim, polaritzem i, finalment, optem per un sol terme que engoleix i exclou a l’altre: racisme de la raça blanca que menysprea a les altres races, masclisme, antisemitisme, racionalisme, materialisme, espiritualisme, fonamentalisme, panteisme, ateisme… Totes les divisions i lluites polítiques, culturals i socials neixen d’aquestes postures excloents i parcials, que veuen una amenaça en la diversitat. El mateix succeeix en l’àmbit religiós i eclesial: creuades, guerres religioses, heretgies i cismes, tenen el seu origen dins en aquesta intolerància i falta d’acceptació del que és diferent. És Babel.

El Concili de Calcedònia ens ofereix una bona solució quan ens diu que en Jesús, Déu verdader i home verdader, s’uneien la divinitat i la humanitat “sense divisió ni confusió”. Segurament moltes tensions i crispacions, moltes polèmiques i actituds violentes en la societat i en l’Església s’acabarien si assumíssim aquesta postura cristològica de no separar ni confondre. La “i” no separa ni confon, uneix en comunitat i en comunió respectant les diferències, és simbòlic (que uneix), no diabòlic (que divideix i separa). Permet accentuar algun aspecte segons llocs i temps, però mai exclou. Això està d’acord amb l’Esperit de Pentecosta, que accepta la diversitat en la unitat. I l’últim model d’aquesta unió en la diversitat és la Trinitat, una comunitat en la que la relació entre el Pare i el Fill es dóna en la comunió de l’Esperit Sant, que és la “i” de Déu.

Potser tot això pot semblar massa abstracte i elevat, allunyat de la realitat de cada dia. Però, què passaria si acceptéssim i integréssim en la nostra vida personal, social, religiosa i eclesial termes que ens semblen constraposats? Sens dubte anticiparíem la utopia bíblica que es faci justícia als febles, es defensi el dret dels pobres i convisquin junts el llop i l’anyell, el nen i l’escurçó (Is 11,4-8), és a dir, començaríem a viure, ara i aquí, els cels nous i la terra nova (IS 65,17).

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.