Nani Vall-llosera. La vaig conéixer com a usuaria d’un centre de salut. Està casada i té dos fills. El seu marit és palestí i va ser víctima d’un atemptat terrorista, tot i que encara no ha estat reconegut com a tal ni s’ha beneficiat de les ajudes que actualment reben les víctimes del terrorisme. Estava estudiant a la universitat. Les seqüel·les físiques i psicològiques van ser intenses i encara avui són molt evidents.
La Halima ha treballat de sol a sol per tirar endavant els seus fills, que ja són universitaris. A les nits estudia en una escola d’adults perquè la vida no li va permetre fer-ho al seu moment. Les seves ganes d’aprendre són insaciables.
És musulmana i parla amb orgull i emoció de les seves tradicions, da la seva religió i del seu Déu. Ella i jo creiem en el mateix Déu. El mateix que ens espera i ens convida sense cansar-se a donar cada dia el millor de nosaltres mateixes, el mateix que ens crida amb la veu dels pobres i els marginats, el mateix que habita al fons del nostre cor i que surt al nostre encontre una i altra vegada, el mateix que es fa present en el seu matrimoni convertint-lo en sagrament, el mateix que ens duu de la mà més enllà dels que creiem que són els nostres límits, el mateix que ens recull quan defallim i ens acompanya quan quelcom ens afligeix.
No hi ha dubte de què és la trobada personal la que ens portarà a conéixer-nos, a acceptar-nos, a enriquir-nos mutuament i a conviure en pau.
