Algunes idees ràpides sobre retallades en l’educació

Jesús Sanz Abad. De manera telegràfica només uns breus apunts per a la reflexió arrel dels retalls que s’han produït en educació els darrers dies en moltes comunitats:

1) Segons dades d’un informe de la Comissió Europea presentat recentment, el 31,2% dels joves que tenen entre 18 i 24 anys no va acabar l’educació obligatòria (fins als 16 anys). Mentre, la inversió en educació respecte al PIB total és sensiblement inferior a Espanya en relació a la mitjana de la UE.

2) Tot i aquestes dades més aviat dolentes, la situació ha millorat els darrers anys. A Espanya s’ha passat d’una taxa de fracàs escolar del 30,7% l’any 2006-2007 al 26% del curs 2009-2010 encara que, això sí, la taxa de fracàs escolar duplica el registre europeu i situa a Espanya entre els països amb pitjor resultat, juntament amb Portugal i Malta. I això, tot i que la inversió en educació respecte al PIB total és sensiblement inferior a la de la mitjana de la UE.

3) Durant els darrers dies, aquells que han realitzat les retallades s’han centrat més en el debat sobre el nombre d’hores que han d’impartir els docents que no pas en els efectes que tindran sobre el sistema les retallades. S’ha parlat molt d’economia – o millor, de l’estalvi – i poc o res dels efectes que les retallades tindran en l’educació a mig i llarg termini. En altres paraules, s’ha volgut centrar el debat presentant els docents com un col·lectiu privilegiat respecte a altres treballadors, que hauria de fer un esforç addicional en el context de crisi.

4) Per a veure els efectes que el fracàs escolar té a mig i llarg termini sobre aquells que el pateixen n’hi ha prou en recordar algunes dades: un 51 % dels estudiants espanyols que no va acabar l’educació obligatòria no té avui treball. Igualment, tots els estudis realitzats tant a Espanya com a la UE i la OCDE indiquen que la taxa d’atur disminueix quan augmenta el nivell educatiu. En el darrer any estudiat (entre 2008 i 2009), l’atur de persones amb estudis primaris va créixer deu punts percentuals mentre que entre els titulats universitaris la xifra només va augmentar un 3%.

5) Tenint en compte aquestes dades, tot indica que els diners destinats a educació tenen una importància cabdal en el futur tant de la societat com de les oportunitats que s’obriran per aquest alumnat i que per tant cal considerar-los més una inversió que no pas una despesa. En aquesta lògica, tot el que sigui avançar vers una atenció més personalitzada a l’alumnat suposa una aposta per una educació de qualitat i també d’alguna manera per dedicar més recursos a aquells que més ho necessiten.

I precisament amb les retallades és aquesta atenció la que més se’n ressentirà. Com si no, s’explica que les retallades suposin un augment del nombre d’alumnes a atendre pel professor o que, per exemple on resideixo, hagin representat entre altres qüestions l’eliminació de centres de formació del professorat, o la disminució de les dotacions dels equips d’orientació i dels suports i desdoblaments? Ens hem parat a pensar qui són els que van partir majoritàriament aquestes retallades i quines conseqüències tindran en el futur?

6) Davant les retallades, les explicacions més esteses en el marc del pensament neoliberal hegemònic han vingut marcades per afirmacions en les quals es ressalta que “no hi ha diners” i en les quals s’afirma que “no hi ha altra alternativa” perquè cal prioritzar per sobre de tot en la lluita contra el dèficit. Aquestes afirmacions es fan en un país on la pressió fiscal és del 31,5% del PIB quan la mitjana europea és del 40% i  on existeix una política fiscal molt menys progressiva que en altres països. En un país on les rendes del capital tributen en un percentatge molt menor que en altres països europeus (amb figures escandaloses com les denominades SICAV en les quals només tributa a l’1%) i on l’economia submergida suposa prop del 25% del PIB.

Per això, no s’ha d’oblidar que analitzar qui paga impostos i sobre qui recauen principalment les retallades són dues cares d’una mateixa moneda, que ens indiquen fonamentalment qui està pagant la crisi. I en el cas analitzat, la resposta és coincident: són els més vulnerables els més afectats per les retallades, també en el cas de l’educació. I és en aquest punt on hauríem de centrar el debat.

7) Més enllà dels aspectes relacionats amb el rendiment educatiu vull destacar una altra importantíssima funció que l’escola pública realitza i que ja va ser emfasitzada per Lourdes Zambrana en un altre article. L’escola pública és un lloc privilegiat de trobada i hauria de ser una institució fonamental per la inserció d’aquells nouvinguts a la nostra societat. L’escola també és un espai idoni per a la construcció de xarxes socials als barris i les ciutats que promoguin el coneixement de l’altre, reforcin el teixit comunitari i fomentin la cohesió social.

Aquest paper que pot jugar l’educació pública, és més important encara en temps de crisis, és per això que les retallades poden ser un pas més per a trencar les costures del nostre (dèbil) estat del benestar, i que la convivència no pari de deteriorar-se.

http://www.ksmstv.com/noticia/2011/09/14/290642-miles-profesores-alumnos-padres-espanoles-claman-recortes-educacion.html
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.