L’empleada de correus

Víctor Codina sj. Cochabamba, Bolívia, setembre de 2011. A l’apartat de correus de la comunitat jesuïta ens arriba l’avís d’un paquet d’Espanya. He de fer diversos tràmits previs abans de poder recollir el paquet: em demanen que presenti el segell sec de la meva comunitat, que torni l’endemà amb el segell, després hauré de fer cua per a comprar els segells de correus, anotar el número del meu carnet, signar… Al final m’entreguen el paquet i l’empleada en veure que és per a una comunitat religiosa, em diu “Padrecito, su bendición”. Entre sorprès, admirat i amb una certa timidesa, li dono la benedicció. Beneir és invocar la protecció divina sobre algú, sobre la seva salut i el seu treball, sobre la seva relació amb Déu i amb els seus, és desitjar-li un raig de llum enmig dels núvols de cada dia.

Mentre sortia de correus em preguntava que dirien d’això Feuerbach i els mestres de la sospita (Marx, Freud i Nietzsche) de la meva benedicció a la bona dona, que diria el teòleg luterà Barth amb la seva forta crítica a la religió i sobretot que opinaria Bonhoeffer que en els seus escrits des de la presó exhortava a viure en el món secular “com si Déu no existís” (etsi Deus non daretur); que dirien alguns teòlegs actuals que qüestionen la pregària de petició, els que critiquen la religió i tendeixen a reduir el cristianisme a la immanència d’una ètica secular, que dirien els que defensen una espiritualitat sense religió, ni creences, ni deus; que pensarien els que han optat per l’agnosticisme o per la indiferència religiosa…

Jo també em preguntava: beneir públicament una empleada de Correus, és una rèmora de la cristiandat barroca i decadent que encara es resisteix a morir? És un fruit típic dels països subdesenvolupats? Estaré fent el joc al conservadorisme involucionista? Hauré pecat de clericalisme patriarcal? Estaré fomentant la fe del carboner o fins i tot la superstició? És política i eclesialment correcte, fer el que he fet?, m’hagués hagut de negar a donar-li la benedicció?

I no obstant, més enllà d’aquests qüestionaments i ambigüitats, un es pregunta si la dona amb pèrdues de sang que va tocar la vora del mantell de Jesús no ho va fer amb una fe profunda que el Senyor va lloar. Un es pregunta si la fe i la devoció dels pobres, dels que no tenen altres recursos, no mereix respecte. ¿No els ha revelat el Pare a ells els misteris del Regne? La secularització creixent, ¿és un fet que de manera determinista arriba a tots i a tot arreu de la mateixa manera? ¿No és diferent el que esdevé a la plaça Tarhir de El Caire on els homes agenollats resen, que el que es viu a les places europees o dels EEUU, plenes de comerços i rètols lluminosos? Segons la fe cristiana, l’ésser humà està mogut interiorment per l’Esperit de Jesús, en sigui o no conscient, Esperit que moltes vegades amb gemecs inefables ens mou a clamar Abbà, Pare! No sabem com aquesta pregària o la benedicció pot esdevenir eficaç, és un misteri, però creiem que no és un crit en el buit, com no va caure en el buit la pregària de Jesús a Getsemaní. Per això J.B. Metz en el seu darrer llibre, Mística d’ulls oberts, Freiburg 2011, es pregunta si no passa a vegades que fins i tot el no creient resa etsi Deus daretur, com si Déu no existís…

No podem ser simplistes, el món és complex, no podem cridar de manera optimista com Ortega y Gasset la notícia de “Déu a la vista”, hi ha ambigüitats en la religió que han de ser purificades i evangelitzades, els pobles han de progressar, els batejats necessiten una formació més gran, però l’Esperit del Senyor omple l’univers, encara que no sapiguem d’on ve i on va. Tornaria a donar la benedicció a l’empleada de correus, encara que no sigui políticament correcte, perquè, ¿i si Déu existís?… Potser hauria pogut afegir a la benedicció les paraules de Jesús a la dona amb pèrdues de sang: “Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau” (Mc 5, 34)

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.