Luis Sols. Seria més correcte titular “la nostra marquització”, perquè fa dotze anys que estem adherits al marc alemany, encara que ara li anomenem “euro”.

La dolarització és la supressió de la moneda nacional, adoptant el dòlar per als intercanvis o adherint per llei al dòlar. En els anys 90 diversos països llatinoamericans van dolaritzar la seva moneda, amb resultats tan desastrosos com el “corralito” argentí. D’aquest desastre només s’han lliurat parcialment alguns països petits amb ingressos en dòlars bastant estables -petroli, remeses d’emigrants- i encara en ells la dolarització és àmpliament discutida.

La dolarització és el somni de tot neoliberal. L’Estat renuncia a tenir una política monetària pròpia i, en bona mesura, també a la política fiscal, que queda limitada per la necessitat de mantenir costi el que costi, permanentment i de manera immediata, la competitivitat amb el país de referència. No fer-ho condueix immediatament al desastre econòmic, cosa que saben de sobres governs i votants. És a dir, el poc Estat que queda és estranger i immune als vots dels nostres ciutadans.

L’euro no ha existit mai com una moneda normal. No té darrere un Estat -o ​​entitat amb paper similar-que reguli el mercat i garanteixi la integració. L’únic Estat que ha hagut és l’alemany i la política monetària de l’euro s’ha orientat en tot moment a atendre les necessitats d’Alemanya, superpotència exportadora de l’eurozona. En realitat, el que hem tingut i tenim és el “marc” amb un nou nom-euro-i un conjunt de països “marquitzats”.

El resultat ha estat tan desastrós com en les anteriors experiències d’Amèrica Llatina. O més, perquè aquí hi ha hagut un terrible factor distorsionador, que ha estat la confusió en les expectatives. Els argentins sabien que els EUA mai faria res per ells, però aquí tots vam creure que l’euro era la nostra moneda i que, arribat el cas, funcionarien a l’eurozona els mecanismes automàtics de solidaritat interna que hi ha en qualsevol moneda. Així va ser durant dècades en el Sistema Monetari Europeu, quan la integració econòmica era molt menor.

Sobre aquesta base, alguns països -els seus bancs i empreses- van rebre préstecs en proporcions siderals. Va ser una gravíssima irresponsabilitat dels bancs que prestaven, dels bancs que rebien i dels governs dels països respectius que no van fer res per aturar el gegantí desequilibri -deute exterior privada- que s’estava creant. També hi va haver una greu irresponsabilitat de la major part dels economistes que individualment o col·lectivament havien d’haver denunciat el que estava passant i no ho van fer. Però un mercat sense Estat semblava la quinta essència de l’eficiència econòmica. I així estem.

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here