Manifest del Secretariat de Marginació de Barcelona

Manifest del Secretariat de Marginació de Barcelona

 

Veus. El Secretariat de Marginació de l’Arquebisbat de Barcelona ha dedicat part deles seves sessions d’estudis a examinar el fenomen de les desigualtats econòmiques, socials i culturals que hi ha en el nostre país. Aquestes desigualtats s’han anat incrementant en els darrers temps, aconseqüència de la greu crisi econòmica que pateix Catalunya.

Entre les persones que han participat en les nostres trobades s’hi comptenexperts en el tema, sociòlegs i economistes; sobretot hem escoltat el testimoni depersones que treballen en institucions del camp de l’exclusió social. Agraïm, a més, amés, les aportacions d’alguns biblistes que ens han ajudat a reflexionar a la llum de laParaula de Déu.

Arribats a la fi del curs hem cregut convenient de fer públiques algunes de lesconclusions a què hem arribat. Som conscients que el problema és molt complex, i queté ramificacions que a nosaltres se’ns escapen. La nostra intenció no és altra sinó lad’apuntar algunes pistes que puguin aportar elements de judici als creients i a tots elshomes i les dones de bona voluntat.

Algunes realitats

  1. La crisi que pateix el nostre país ha agreujat d’una manera escandalosa les grans desigualtats econòmiques, socials i culturals de la societat catalana. Mentre que una part de la població no es veu afectada per l’actual situació i viu en el benestar, n’hi ha un altra —cada vegada més nombrosa— a la qual li manca el més elemental per viure amb dignitat; és un col·lectiu humà que es veu obligat a recórrer a institucions benèfiques a la recerca d’aliments, de roba i d’ajuda econòmica per afrontar els lloguers, els rebuts de l’aigua i la llum, etc.
  2. Especialment greu és la cronificació de la pobresa i la marginalitat de les persones que han perdut la feina, i que no tenen possibilitats de trobar una nova ocupació per diversos motius: l’edat, la manca d’estudis qualificats…Molts, esgotats els terminis del subsidi d’atur, ja no poden afrontar ni els compromisos econòmics contrets amb anterioritat (hipoteques, compresa terminis…) ni el manteniment de la família. Tot plegat fa que aquestes persones caiguin en un pendent de desànim, de pèrdua d’autoestima personal o de depressió que sovint desemboca en la marginalitat. És veritat que molts ciutadans havien “estirat més el braç que la màniga” i que s’havien compromès amb compres i hipoteques que ara no poden assolir; però també sabem que això va ser incentivat pels bancs, els quals no fa gaire oferien totes les facilitats que ara deneguen.
  3. Augmenta el treball submergit, que es nodreix de les grans bosses de pobresa. Són feines més o menys esporàdiques, remunerades molt per sota del que es considera un salari just; es caracteritzen per la seva gran precarietat i sovint no compleixen els mínims requisits de seguretat i salut. Fins i tot, davant de les dificultats i de l’angoixa que suposa trobar a faltar els recursos necessaris, moltes persones es dediquen a activitats il·legals o que freguen la il·legalitat.
  4. Es dóna la gran paradoxa que, mentre que hi ha un nombre molt notable d’habitatges per llogar o vendre, van augmentant les persones “sense sostre” i els usuaris d’albergs municipals o d’entitats privades. Aquest creixement ha fet que ara mateix estiguin saturades totes les places disponibles d’aquests serveis.
  5. Els immigrants, les dones, els infants i els ancians són els col·lectius que pateixen d’una manera especialment punyent la crisi econòmica.
    1. Els immigrants són víctimes d’una creixent xenofòbia entre la nostra població. Els nouvinguts són vistos com a competidors deslleials en el moment de buscar feina, de rebre prestacions socials… Resulta molt preocupant el nombre de vots que han rebut en les darreres eleccions municipals alguns partits polítics amb programes discriminatoris enversels nouvinguts.
    2. Les dones esdevenen un col·lectiu especialment vulnerable. Sobretot les que han de mantenir elles soles la família, per motius diversos: o bé perquè el seu company no té feina, o bé perquè són mares solteres,vídues o separades; o encara perquè la seva família viu en un país deltercer món. Moltes es veuen abocades a acceptar treballs precaris en elservei domèstic o en el sector de la neteja. És preocupant l’augment del nombre de dones que exerceixen la prostitució perquè no han trobat capaltre mitjà per guanyar-se la vida.
    3. Entre els infants, n’hi ha molts que viuen una situació de fragilitat, quan provenen de famílies desestructurades o monoparentals, i que viuen sols a casa o al carrer, patint un gran índex de fracàs escolar. Entre aquests infants ens preocupen molt els que viuen situacions de violència domèstica.
    4. Moltes persones grans cobren pensions mínimes, sense que disposinde cap xarxa social ni familiar per donar-los suport. Aquesta situaciócontrasta força amb la desigualtat que suposen les pensions vitalícies exagerades d’alguns càrrecs polítics.

A la llum de la Paraula de Déu

  1. Els creients en Jesucrist no podem restar impassibles davant de les desigualtats que hi ha a la nostra societat. El Senyor ens recorda a la paràbola del “pobre Llàtzer” que no serem hereus del Regne de Déu si no ens compadim dels que malviuen al costat de la nostra porta (Cf Lc 16, 19-31).
  2. Juntament amb la compassió hem de fer servir els nostres talents, no només els personals sinó també els col·lectius, per construir una societat més justa, assumint cadascun de nosaltres la nostra responsabilitat. El Senyor ens diucom va conduir-se davant de la multitud famolenca que el seguia: “doneu-los menjar vosaltres mateixos.” (Mc 6, multiplicació dels pans i peixos).
  3. Al final de la vida serem jutjats en l’amor (Cf Mt 25). Un amor que és incompatible amb l’actitud del sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità. El samarità, en canvi no només es compadeix del que es troba al marge sinó que, amb fets i amor (li guareix les ferides, el munta a la seva cavalcadura, el porta a l’hostal), treballa per la seva reinserció (Cf Lc 10, 25-37).
  4. Sant Pau ens recorda que no podem celebrar dignament la Cena del Senyor, si en la nostra assemblea consentim les desigualtats (Cf 1 Cor 11, 17-31).

Denunciem

  1. La insensibilitat davant de les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen.
  2. Que les administracions publiques s’interessen més per quadrar pressupostosque no per posar mitjans de treball eficaços que pal·liïn els efectes de la crisi sobre les persones que la pateixen més.
  3. Que es destinen molts més diners a rescatar entitats financeres que no pas a resoldre els sofriments dels més petits.
  4. Les retallades que ja es fan i les que ja han estat anunciades en l’àmbit de les prestacions socials.
  5. La manca que hi ha d’albergs per acollir persones sense sostre i transeünts.
  6. El gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats publiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per gaudir d’una vida digna.

Demanem

  1. Una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a principal objectiu satisfer les demandes dels mercats.
  2. Una implicació més gran de la societat civil en general —i de cadascun dels seus membres particularment— en la construcció d’una societat en què es redueixin cada vegada més les desigualtats entre els seus membres.Als membres del col·lectiu 15 M, que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més, a més de les seves justes i necessàries denúncies.
  3. Un replantejament de les retallades socials i que, contràriament, les administracions destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desfavorides de la nostra societat.
  4. Als partits polítics, que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels envers els immigrants.
  5. A les comunitats cristianes i les parròquies, que portin a la pràctica l’ensenyament de Benet XVI a l’exhortació Apostòlica Sagrament de la Caritat: “Precisament, gràcies al Misteri que celebrem, s’han de denunciar les circumstàncies que van contra la dignitat de l’home, per al qual Crist ha vessat la seva sang, afirmant així el valor elevat de cada persona” (SC n.89).

Barcelona, 26 de juny de 2011Dia de Corpus Christi, festa de la caritat.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.