Crisi terminal del capitalisme? Per Leonardo Boff

Veus. Leonardo Boff. Vinc sostenint que la crisi actual del capitalisme és més que conjuntural i estructural: és terminal. Ha arribat la fi del geni del capitalisme per a adaptar-se a qualsevol circumstància? Sóc conscient de què poques persones sostenen aquesta tesi. Dues raons, no obstant, em porten a aquesta interpretació. La primera és la següent: la crisi és terminal perquè tots nosaltres, però de manera particular el capitalisme, ens hem saltat els límits de la Terra. Hem ocupat, depredant, tot el planeta, desfent el seu subtil equilibri i esgotant els seus bens i recursos fins al punt que aquest ja no és capaç de recuperar pel seu compte tot allò que li ha estat arrabassat. A mitjans del s. XIX Karl Marx escrivia, profèticament, que la tendència del capital anava en la direcció de destruir les seves dos principals fonts de riquesa i reproducció: la natura i el treball. De fet, és el que està esdevenint.

La naturalesa, efectivament, es troba sotmesa a un gran estrés, com mai abans ho havia estat, almenys en el darrer segle, sense comptar amb les quinze grans depredacions que ha conegut al llarg de la seva història de més de quatre mil milions d’anys. Els fenòmens extrems verificables en totes les regions i els canvis climàtics, que tendeixen a un escalfament global creixent, parlen a favor de la tesi de Marx. Sense naturalesa como es podrà reproduir el capitalisme? Aquí ha topat amb un límit insuperable.

El capitalisme fa precari o prescindeix del treball. Existeix gran desenvolupament sense treball. L’aparell productiu informatitzat i robotitzat produeix més i millor, sense gairebé necessitat de treball. La conseqüència de tot això és l’atur estructural.

Milions de persones no entraran mai més al món laboral, ni tant sols com exèrcit de reserva. El capital, de dependre del treball, ha passat a prescindir d’ell. A Espanya l’atur ha arribat al 20% de la població general, i al 40% dels joves. A Portugal al 12% del país, i al 30% dels joves. Això significa una greu crisi social, com la que pateix en aquests moments Grècia. Es sacrifica tota la societat en nom d’una economia, feta no per a atendre les necessitats humanes sinó per a pagar el deute amb els bancs i amb el sistema financer. Marx té raó: el treball explotat ja no és font de riquesa. Ho és la màquina.

La segona raó està lligada a la crisi humanitària que el capitalisme està generant. Abans estava limitada als països perifèrics. Avui és global i ha arribat als països centrals. No es pot resoldre la qüestió econòmica desmuntant la societat. Les víctimes, enxarxades en noves formes de comunicació, resisteixen, es rebel·len i amenacen l’ordre vigent. Cada vegada més persones, especialment joves, no accepten la lògica perversa de l’economia política capitalista: la dictadura de les finances que, a través del mercat, sotmet els Estats als seus interessos, i el rentabilisme dels capitals especulatius que circulen d’unes borses a unes altres obtenint guanys sense produir absolutament res, només més diners pels inversos.

Va ser el mateix capital el que va crear el verí que el matarà: exigint als treballadors una formació tècnica cada vegada millor per a estar a l’alçada del creixement accelerat i d’una més gran competitivitat, va crear involuntàriament persones que pensen. Aquestes poc a poc van descobrint la perversitat del sistema que exprimeix les persones en nom d’una acumulació merament material, que es mostra sense cor exigint més i més eficiència, fins al punt de dur els treballadors a un estrés profund, a la desesperació, i en alguns casos, al suïcidi, com passa a diversos països, i també al Brasil.

Els carrers de diversos països europeus i àrabs, els “indignats” que omplen les places d’Espanya i Grècia són expressió d’una rebel·lió contra el sistema polític vigent a remolc del mercat i de la lògica del capital. Els joves espanyols criden: “no és una crisi, és un robatori”. Els lladres viuen a Wall Street, al FMI i al BCE, és a dir, són els sacerdots màxims del capitalisme globalitzat i explotador.

En agreujar-se la crisi, creixeran a tot el món les multituds que no suporten més les conseqüències de la sobreexplotació de les seves vides i de la vida de la Terra i es rebel·len contra aquest sistema econòmic moribund, no per vell, sinó per la força del verí i de les contradiccions que ell mateix ha generat, castigant a la Mare Terra i aixafant la vida dels seus fills i filles

 

Article publicat a Koinonia. Més informació de Leonardo Boff en Wikipedia


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.