Óscar Mateos. No descobreixo res de nou si afirmo que estem vivint un moment històric. No és només la magnitud de la crisi, són les convulsions socials i la intensitat amb què s’estan produint, són els nous mitjans i xarxes socials, els nous llenguatges, els nous relats… Símptomes tots de què alguna cosa, potser, està canviant en la nostra societat. Símptomes, potser, de què som enmig d’un terratrèmol i no només d’una simple crisi econòmica. Però això no ho dic jo, ho anuncien també alguns sociòlegs, i segurament, tots, des de la nostra quotidianitat percebem que alguna cosa profunda s’està produint. No sabem si bona o dolenta. Només intuïm que el demà ja no serà com l’ahir, que ens trobem, segurament davant un canvi d’època.

La història social ens demostra que els processos històrics són lents, que les transformacions són la majoria de les vegades silencioses, però sobretot, que mai és pot dir que estem al final de la història, que res és per sempre. Probablement, J.L. Vives, Tomàs Moro o Erasme de Rotterdama intuïen que quan es dirigien als seus contemporanis en ple s. XVI, ho feien des de la desimboltura que suposava deixar enrere les ombres de l’Edat Mitjana i del sistema feudal; probablement, els pares de la Il·lustració, els que van redactar l’Enciclopèdia donant un cop de porta definitiu al món teocèntric que encara cuejava a Europa, intuïen que quelcom important estava esdevenint; els socialistes utòpics, i més tard Marx o Bakunin, van veure amb els seus ulls com tota una societat proletària era capaç de començar a posar límits a una Revolució Industrial terriblement despietada amb les condicions de vida que imposava a milions de persones. Llegeixin a Emile Zola, i s’adonaran com en el seu Germinal, escrit en plena crisi de la dècada de 1870, es volia reflectir que alguna cosa estava germinant, un nou subjecte històric, en aquest cas el moviment obrer, que anava a transformar per complet el futur d’Europa.

Ens trobem en un d’aquests moments? Sense perspectiva històrica és difícil i arriscat afirmar-ho amb rotunditat. Segurament, ni Vives, ni Moro, ni Marx, ni Zola, sabien amb certesa que estaven sent protagonistes (i, en el seu cas, inductors actius d’un canvi profund), però si intuïen que alguna cosa important estava tenint lloc. Tampoc ho sabem nosaltres. Els nostres sociòlegs, politòlegs o científics estan trobant dades i indicis que podrien apuntar a què alguna cosa s’està cuinant en aquest sentit.

Però, què és exactament el que s’està coent? Existeixen, en la meva opinió, tres grans símptomes de canvi profund. El primer es troba en el terreny dels relats. Els textos de Stephan Hessel, Indigneu-vos!; el documental premiat amb un Óscar Inside Job; el contundent Manifest d’economistes aterrits, o el llibre coral Reacciona, s’han erigit en una part del fil argumental que està intentant explicar la crisi econòmica, però sobretot la necessitat de què la societat de consum, cada vegada més adormida durant els darrers 30 anys, recuperi el destí de les seves vides i el significat autèntic de la paraula democràcia. No és casualitat que tots aquests nous relats ocupin un lloc destacat entre els llibres més venuts: Hessel va ser de fet l’autor més venut en el darrer Sant Jordi, mentre que Inside Job ja porta més de dos mesos en cartellera i ampliant el nombre de sales en les quals s’està projectant. Juntament amb aquest fet, considero igualment significativa el sorgiment de tres figures nonagenàries com icones de tota una generació. Sí, persones de gairebé un segle de vida, que s’han aixecat amb profunda indignació per a advertir-nos a nosaltres, hereus de les seves conquestes socials, que estem travessant un moment de preocupant regressió social i democràtica. A més a més de Hessel, de qui segur ja en saben obra i miracles, em refereixo també a José Luis Sampedro o al recentment traspassat Ernesto Sábato, qui des de les pàgines de La resistencia ja advertia fa deu anys sobre la deriva de la nostra societat.

El segon símptoma és la proliferació d’iniciatives socials els darrers mesos. L’esclat de moviments de protesta, manifestacions, acampades, plataformes, col·lectius, associacions o simplement individus que aixequen la seva veu per a dir prou! crec que té pocs precedents. Segurament aquí peco de certa miopia històrica i podran dir vostès amb raó que el maig del 68, la primavera de l’Europa de l’Est, el moviment altermundialista o les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, també van ser moments de gran efervescència social. No ho nego i potser, una part de la mobilització actual és també hereva de tots aquests moviments precedents i complementaris. Tanmateix, però,  els moviments actuals són més amplis i han aconseguit traslladar a una població que veu cada dia més en precari els seus drets socials, la necessitat de reemprendre el timó de la història. I aquí també és nou, o al menys es manifesta amb una contundència per a mi sense precedents, el qüestionament de les institucions tradicionals, entre elles els propis sindicats i els partits d’esquerra. I com no, l’impacte de les xarxes socials en aquesta possible nova cultura política i d’acció col”lectiva, que esquiva els canals tradicionals, que és capaç de desafiar tot un sistema polític aconseguint que una paraula de denúncia es converteixi en trending topic.

Finalment, el tercer símptoma fa referència als possibles horitzons. Serà aquesta efervescència social flor d’un sol dia? O ens està indicant canvies profunds? El final d’aquesta etapa serà tornar a la normalitat d’anys enrere, recuperant els índexs de creixement macroeconòmic desitjables, apuntalant el nostre malferit Estat del benestar o bé controlant una mica més els mercats financers? No tenen la sensació de què som davant un punt d’inflexió? No perceben al voltant un encara incipient però ja profund debat sobre la democràcia, sobre Europa, sobre l’individu en la societat del consum? No se senten profundament desconcertats i angoixats sobre el devenir, però a la vegada expectants, inquiets, protagonistes d’una etapa històrica?

p31_09http://galileomobile.wordpress.com/2009/12/14/el-cuarto-estado-the-fourth-state/
T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Miembro del área social de CJ. Profesor de Relaciones Internacionales de la Facultad de Comunicación y Relaciones Internacionales Blanquerna (Universitat Ramon Llull) y delegado del rector para el impulso de la Agenda 2030. Es miembro de la Junta de Gobierno del Institut Català per la Pau (ICIP) e investigador asociado del CIDOB. Fue el responsable del área social de CJ entre 2010 y 2020.
Article anteriorUn periodisme correcte
Article següentQuè passaria si en lloc de dir …?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here