La tristesa segons la Pasqua

Lucía Ramón. En una cultura que busca dreceres davant de qualsevol dolor, que no ens ensenya a respectar els temps de dol, que ens acostuma a viure en l’epidermis com a consumidors d’experiències, els relats pasquals són una interpel·lació per viure i sentir la vida d’una altra manera. Afronten la qüestió del sofriment com a part substancial de la vida, també de la vida espiritual. Com a àmbit de revelació en el qual pot irrompre l’esperança quan el dolor inevitable no s’eludeix, quan s’encara des de l’amor i des de la recerca radical de sentit.

En aquest horitzó hem de situar les llàgrimes de Maria Magdalena. La deixebla valenta que farà dol davant la tomba del Mestre –l’expressió més terrible que es pugui imaginar de les seves esperances sepultades– i es troba amb Jesús Ressuscitat. Diu la teòloga alemanya Dorethee Söelle que qui té fam i set de justícia travessa necessàriament períodes en què està completament exhausta, plena de tristesa i de dolor. Sovint, l’Esperit ens conforta i ens porta a la veritat per mitjà de les llàgrimes. Hem oblidat demanar a l’Esperit pel do de les llàgrimes, que és essencial per treure fora el que està dins i fer-ho visible i audible. Viure sense llàgrimes és l’expressió d’una cultura que és incapaç d’experimentar i expressar sentiments profunds. En canvi, con-sentir –admetre i compartir amb altres– la nostra tristesa i els nostres sofriments en Déu i obrir-nos al dolor de Déu pels que més pateixen, és el camí que Jesús, la divina Sofia, ens ha ensenyat per a ressuscitar, per a fer-nos més divins, més humans.

esperanzahttp://blogs.21rs.es/corazones/2010/12/13/la-esperanza-virtud-para-esta-vida/
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.