Divendres Sant a Livermore

Divendres Sant a Livermore

Pau Vidal. 22 d’Abril de 2011 Lawrence Livermore National (Nuclear) Laboratory, Califòrnia. Arribem a les 6:15 del matí. L’Elena, sempre atenta, em fa adonar de la bellesa de la sortida del sol. Aquest va poc a poc guanyant intensitat, però la tanca metàl∙lica que envolta el centre d’investigació nuclear de Livermore, on ens han convocat, ens recorda que encara hi ha moltes nits per il·luminar. Avui és un dia de tristor, fosca i pena.

Però com? Nits, fosca i tristor enmig del somni americà, el país “més avançat” del món, el país de la prosperitat i el progrés? Sí germà/germana, sí. Estats Units, on 40 milions de persones viuen sota el llindar de la pobresa, on més de mig milió de persones viuen al carrer, on hi ha més de 2 milions de persones empresonades, on encara es practica la pena de mort, on més del 60% dels impostos dels ciutadans es dediquen a la despesa militar,… Nits fosques com la gola del llop que allarguen la seva ombra fins ben lluny.

Divendres Sant. Nit fosca, dolor, i crits d’angoixa. A Jesús se l’han endut, l’han arrestat i torturat i ben aviat el penjaran a la creu. Estats Units, el primer productor i exportador mundial d’armes. El primer país en utilitzar la bomba atòmica sobre població civil (Hiroshima i Nagasaki). El primer… tants primers en aquesta fúnebre llista de mort i destrucció que produeix espant, fins al vòmit. I mentrestant, a Miami Beach la gent s’està prenent unes kaipirinyes a la platja. Com pot ser? Avui, una petita resta, un petit ramat, una colla d’arreplegats ens trobem a les portes del centre d’investigació nuclear de Livermore i ens lamentem, implorem, preguem, denunciem, lluitem, resistim.

Un centenar llarg de persones que intenten viure seriosament el testimoni de Gandhi, Martin Luter King Jr., i tants d’altres que ens han precedit. No callem perquè no podem. El desig de pau i justícia ens crema per dins. Ja n’hi ha prou.

Una colla plural, oberta, ecumènica i interreligiosa. Davant el laboratori d’investigació nuclear ens hem aplegat gent de totes les tradicions religioses per celebrar aquest via creu. La majoria som cristians, de denominacions ben diverses, aquí i allà dones vestides de capellanes, pastores protestant, em recorden el privilegi d’un entorn tan ecumènic. La pregària inicial en àrab, el sermó de la pastora evangèlica, la dansa contemplativa participada, les paraules del rabí,… petit ramat, tu ets el llevat d’una nova albada.

Divendres Sant. Avui però, les estacions del via creu no narren directament la passió de Jesús de fa dos mil anys. Les estacions d’avui, aquí a Livermore, ens porten el clam dels crucificats del nostre món, les víctimes innocents produïdes per un sistema injust i per la nostra complicitat. I malgrat tot, avui el record de les víctimes porta esperança. Esperança en Divendres sant? Quina paradoxa! Doncs sí, esperança perquè aquest grup de gent de bona voluntat no es dedica només a plorar les morts de milions, a contemplar impotentment el dolor de tants. No. Davant del crit de la injustícia i la bogeria de la carrera armamentística nuclear, el petit ramat, aquest Divendres Sant recorda els innocents a partir de múltiples iniciatives per acompanyar el seu patiment i per evitar‐lo. L’observatori de l’Escola de les

Amèriques, el centre d’acollida per immigrants i refugiats, les dones de negre de Berkeley, el comitè que informa els joves sobre el que de debò implica allistar‐se a l’exèrcit, el grup de comunitats locals en contra d’un entorn radioactiu,… Petit ramat, en tu tinc posada la meva esperança.

Livermore, complex d’investigació nuclear on hi treballen 6.500 persones. Es núvols comencen a enterbolir el matí assolellat. 6.500 persones cada dia posant els seus talents, la seva intel∙ligència, les seves capacitats al servei d’una maquinària de mort i destrucció. La web del centre parla de molts projectes d’investigació en energies renovables, però el fet és que l’any passat el 85% del pressupost va anar destinat a la investigació en armament nuclear. Aquí a Livermore, i a molts d’altres llocs, milers de persones treballen per trobar fórmules per matar més i millor. La por a un atac exterior, la por al desconegut, l’obsessió per la seguretat és explotat per uns pocs per amassar grans fortunes. Les corporacions armamentístiques són un dels negocis més lucratius aquí als USA. I com que produir armes dóna feina a tanta gent, el govern acotxa el cap i diu que sí a tot. Les empreses diuen “calen més guerres per poder produir més armes i així poder augmentar els beneficis,”… i entre bambolines el govern diu … “doncs ja buscarem alguna excusa.” Afganistan, Irak, Líbia, que ho entens? Crec que sí. El que no ens podem ni imaginar és l’immens dolor escampat arreu del món. Sang, destrucció, mort, guerra no són mots buits, no. Contenen noms, rostres, històries de gent normal i corrent com tu i com jo.

Divendres Sant. El via creu acaba a la porta d’entrada del complex d’investigació nuclear. Nuvolades al cel. Els fills de la llum es topen amb els esclaus de la fosca. El petit ramat d’arreplegats cantem cançons, protestem amb pancartes, creus i mitges llunes a les mans, ballem, somriem i plorem. Els militars i la policia amb rostres impertorbables i perfectament uniformats porten porres, pistoles, armadures antiavalots, walki‐talkies i cascs. El contrast no pot ser més evident. Llum i foscor. Senzillesa i prepotència. Vida i mort. A Livermore, avui es representa la passió de Jesús. Ell i la seva colla d’arreplegats, pescadors, gent senzilla es troben cara a cara amb el destacament de soldats romans. No hi ha tensió, ni nervis, ni corredisses, només una gran tristor. Tot succeeix amb una lentitud parsimoniosa, com una processó de Setmana Santa. Ja fa anys que milers de ciutadans americans protesten en aquesta diada als diferents centres com aquest de Livermore. Els fills i filles de la llum i els esclaus de la fosca se saben el paper al peu de la lletra. Els soldats saben que el petit ramat no oposa resistència violenta. El ramat sap que no té res a fer davant el poder del sistema. La vintena d’ovelles del ramat que avui han decidit portar la seva protesta fins al final s’atansen a la porta i, sense oposar resistència, es deixen detenir pels soldats. Passaran unes hores o uns dies detinguts, potser alguns amb menys sort, setmanes, mesos o anys. Els seus noms quedaran per sempre més enregistrats en la llista dels maleïts, els que han violat una llei federal. S’han endut a Jesús per jutjar‐lo. Avui, un innocent serà condemnat a mort. Avui, centenars d’innocents moriran a mans d’armes inventades en aquest centre d’investigació. L’Elena, la nova Verònica, plora al veure com s’enduen detinguts els nostres companys i companyes de protesta. Quan els soldats i els policies ja són a punt de replegar‐se, ella fa un gest inesperat. L’Elena s’acosta al policia que té al davant, li estén la mà i li somriu. Ell no li encaixa la mà, la porra que fermament sosté li ho impedeix, però el seu rostre sembla esbossar un tímid somriure. Entre els núvols, el sol torna a sortir. Sí, malgrat tot, potser encara hi ha esperança. Potser encara hi ha albada després del Divendres Sant.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.