Tsunami eclesial

Víctor Codina sj. El recent terratrèmol i tsunami del Japó, amb el greu perill de la radioactivitat, és no només un signe clar de la vulnerabilitat de la naturalesa i de la societat desenvolupada moderna, sinó també un símbol del que està passant avui a tots nivells. Vivim un terrible tsunami cultural, ideològic, tècnic, filosòfic, humà, ecològic i social que afecta també a l’esfera religiosa i eclesial.

Seguint la comparació, les imatges de les fortes onades que sacsejaven edificis i escombraven cotxes i trens com si fossin joguines de cartró simbolitzen la forta sacsejada que vivim avui a nivell històric i social. En ple tsunami no es pot discutir sobre coses accidentals, com canviar de lloc els quadres de la paret, sinó que cal fugir ràpidament com els japonesos, salvar el que és essencial, buscar algun lloc d’acollida, encara que sigui quelcom tan poc humà com un estadi o un conjunt de tendes de campanya.

Avui estem passant de l’hivern eclesial al tsunami eclesial, llur símptomes de crisi són evidents: l’agonia de l’Església de cristiandat, el declivi de participació eclesial, el descens vocacional, els abusos sexuals de responsables eclesiàstics, el descrèdit de la institució eclesial, l’abandonament de l’Església de molts sectors… Potser a alguns els pot semblar excessivament alarmista o apocalíptica la descripció d’aquesta realitat eclesial, però el mateix Papa actual reconeix que la barca de l’Església trontolla, està en perill.

Davant aquesta realitat, el que certament no es pot fer és tancar els ulls i fer com si res passés: tot segueix igual, la màquina eclesiàstica funciona com sempre, es nomenen nous bisbes i nuncis com sempre, els rectors segueixen celebrant sagraments, es preparen noves beatificacions i nous trobades mundials de joves, s’accepten joves a seminaris i noviciats, tot està All right, Alles in Ordnung, Tuto a posto; que ningú s’alarmi, tot està sota control, aquí no passa res, que segueixi sonant la música del violí, com va succeir mentre el Titànic s’enfonsava…

Sembla que el que s’hauria de fer, com en el tsunami del Japó, és salvar el que és essencial, aplicar el criteri de la jerarquia de veritats, convertir-nos a l’evangeli, salvar que Deu creador és el nostre Pare-Mare que ens estima i ens fa fills-filles seus, que ens comunica la seva pròpia vida perquè visquem com germans i germanes, que Jesús ha vingut al món per donar-nos vida plena i alliberar-nos de la por al pecat i a la mort, que l’Esperit Sant, des dels orígens de la creació fins als nostres dies, està present en la humanitat i l’acompanya, encoratja, dirigeix i guia enmig del caos regnant, que l’Església és la comunitat de Jesús que simbolitza davant el món el projecte salvífic universal del Pare i que desitja mostrar que una altra societat i un altre món són possibles.

Això és el que van desitjar viure les primeres comunitats cristianes i el que s’ha d’intentar avui: formar petites comunitats alternatives, que impulsin la utopia d’un món nou, on els pobres tinguin prioritat, on es salvaguardi la creació i es treballi per la justícia, el diàleg  i la pau.

N’hi hauria prou amb això per a sobreviure com a Església en ple tsunami, com els japonesos que sobreviuen amb el més essencial. Potser aquesta despulla i aquesta pobresa a tots nivells ens acostaria més a la vida de Jesús de Natzaret que voler restaurar la vella Església de cristiandat que ha esclatat en mil fragments. Aquesta aparent mort que ens despulla de moltes de les nostres seguretats ens pot portar al naixement d’una vida nova, a un part dolorós però esperançador, a experimentar el pas pasqual de l’Esperit del Senyor, la presència de la Ruah font de vida enmig del caos, el vendaval del vent de Pentecosta.

iglesia-pueblo

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.