L’agroindústria i el Déu de les coses petites

Santi Torres. Catalunya Cristiana. Fa pocs dies, en una trobada al voltant d’un tema d’actualitat com el de la transformació de caixes en bancs, un dels ponents, després de fer una anàlisi acurada de les conseqüències econòmiques i socials de la desaparició del model de caixes, va dir, i cito de memòria: «ens hi juguem un model que creu en la importància de les coses petites». La mateixa impressió m’ha causat la lectura del quadern de Cristianisme i Justícia L’agroindústria sota sospita, de Gustavo Duch.

«Les coses petites» i, en el cas agrari, un model basat en petites explotacions, està amenaçat pel desenvolupament del capitalisme a escala global que comporta la concentració de la terra, l’aigua i els recursos forestals en mans d’unes poques multinacionals. Sota els arguments de l’eficiència i el benefici s’imposa un model productiu estrany a una cultura pagesa que havia optat sempre per mètodes molt més respectuosos amb el medi ambient. El preu d’aquesta reconversió salvatge no és altre que la fam, ja que de les formes de producció tradicionals en depèn encara la subsistència de milions de persones que veuen ara impedit l’accés als aliments, en haver optat per una producció dirigida sobretot a l’exportació i a una comercialització a gran escala.

Darrere el sentiment de «pèrdua per les coses petites», no s’hi amaga només un conservadorisme nostàlgic, sinó la consciència que allò que se’ns està imposant trastoca profundament les relacions entre els individus i també la capacitat que els individus tenen per a decidir sobre la seva pròpia vida. En definitiva, està afectant la democràcia. La «comunitat de format humà», respectuosa amb l’entorn, va sent substituïda per unes relacions d’oligopoli empresarial basades en el guany i el benefici. Tot el procés des de la sembra fins a la distribució en grans superfícies, queda controlat per grans corporacions que s’encarreguen de proporcionar les llavors, dels tractaments a través d’agrotòxics, de la transformació dels aliments, del seu comerç i al final de la seva distribució. I això no tan sols en els productes vegetals, sinó també en el cas de la ramaderia. Resulta impossible competir amb les grans corporacions, ja que elles imposen les seves condicions en cada una de les fases del procés, mentre amplien el negoci a partir de la compra de més i més terres pertanyents a pagesos o a comunitats de pagesos arruïnats. La conseqüència de tot plegat no és altra, doncs, que la d’una progressiva pèrdua de control per part de productors i consumidors sobre el que se sembra i sobre el que es menja.

Davant d’això neix, però, una alternativa: la sobirania alimentària. Tanmateix, aquesta sobirania no serà possible sense la complicitat d’uns consumidors interessats a saber l’origen i la qualitat d’allò que compren. Uns consumidors responsables que no es deixin enlluernar per les grans rebaixes, per les grans ofertes i per tot allò gran, i que tornin a valorar les coses petites. I, entre aquestes coses petites, aquells valors com l’austeritat, l’amor a la terra i la solidaritat, que assegurin a la llarga una vida digna per a tothom.

campesinos_mariebelz_bloghttp://www.actualidadambiental.pe/?p=8272
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.