Lucía Ramón. El dejuni és un tresor de saviesa per aquells que s’avinguin a practicar-lo seriosament, fent-lo seu com una oportunitat de creixement, com un signe contracultural en “un món que es divideix entre els que mengen i els que són menjats” (D. Aleixandre). El dejuni cristià és un signe de conversió, de despreniment, amb ell ens preparem per al pas de Déu entrenosaltres. Aquest horitzó ens ajuda a relativitzar totes aquestes rutines, coses o idees en les quals dipositem la nostra confiança i tranquil.litat cada dia, però que ens fan perdre de vista allo més important. Tot això és bo, però relatiu. Només Déu és absolut. També és signe de tristesa i arrepentiment davant el mal propi i al.lié, davant les creus del nostre món a les quals també nosaltres contribuïm. És una invitació a una mirada lúcida i compassiva vers els que pateixen i vers les causes de la seva situació: no té sentit si no ens porta a obrir-nos als altres. Aquest és el dejuni que Déu vol (Is 58). També ens permet experimentar que som més lliures del que volem acceptar i que només podem ser nosaltres mateixos quan aprenem a dir “no”. Per últim, és lloc de trobada amb creients d’altres religions, que també el practiquen sovint de forma modélica, plenament conscients del seu sentit profund d’apertura a Déu i d’identificació amb els més pobres: els famolencs. Gandhi deia: “El dejuni és una disciplina necessària per al desenvolupament de l’esperit en algun període de l’evolució de cada persona. La crucifixió de la carn és un concepte mancat de significat a no ser que hom senti voluntàriament les punxades de la gana. La identificació amb els pobres que passen gana és una expressió que no vol dir res sense l’experiència que li serveix de fonament”.

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Filósofa y teóloga laica. Profesora en la Facultad de Teología de Valencia, en la Cátedra de las Tres Religiones de la Universidad pública de esta ciudad y en EFETA (Escuela Feminista de Teología de Andalucía) vinculada a la Universidad de Sevilla. En estos centros imparte la docencia de Ecumenismo, Diálogo Interreligioso e Historia y Práctica de la Teología Feminista. Columnista habitual de la revista Vida Nueva. Ha sido secretaria de la European Society of Women in Theological Research. Ha participado en congresos internacionales de teología feminista y de ecumenismo en Zimbabwe, Estados Unidos, Inglaterra, Alemania, Italia, Argentina, Portugal, Suiza y Austria. Recientemente ha publicado «Queremos el pan y las rosas. Emancipación de las mujeres y cristianismo» de Ediciones HOAC.
Article anteriorLa fiscalitat que volem: últim paper de CiJ
Article següentMonsenyor Romero, un defensor profètic dels Drets Humans

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here