Els comptes de les pensions

mujer_pensionesVeus. Miren Etxezarreta. L’argument principal per justificar la reforma de les pensions que està en curs és que “no hi ha diners” per sostenir el sistema públic, perquè el nombre d’ancians augmenta i el nombre de cotitzants no ho fa en la mateixa proporció, i que l’objectiu de la reforma és fer viable les pensions futures. Alhora es convida a la ciutadania a que subscrigui plans de pensions privats per compensar les pensions públiques que, s’accepta, hauran de disminuir. La manca de recursos per a les pensions públiques és una dada que es pren com a premissa.

És així? No, perquè en la majoria de les rotundes afirmacions sobre la inviabilitat futura de les pensions s’ignora l’evolució de la riquesa dels països i que menys persones poden produir més riquesa. En les societats modernes, malgrat les crisis successives, la capacitat de produir riquesa augmenta molt en el temps. I aquesta riquesa addicional pot cobrir les necessitats de major despesa que requeriria el major nombre de gent gran que es preveu, suposant que aquestes prediccions siguin correctes. A Espanya, amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), es va observar que el PIB a preus constants de 1986 va passar de 21,5 milers de milions de pessetes el 1971 a 44,2 milers de milions el 1997; és a dir, que la producció de riquesa es va doblar en 26 anys. De la mateixa manera, des de 1971 al 2006, la renda per càpita –renda produïda per persona– es va multiplicar per una mica més de dos. Si bé la crisi va rebaixar una mica aquest argument en el període 2006-2009, encara es pot afirmar que, en el període 1971-2009, la renda per càpita en termes constants com a mínim es va multiplicar. En definitiva, el pais és el doble de ric per persona que fa 40 anys.

Així mateix, cal recordar que, a mesura que el sistema econòmic evoluciona, amb menys persones es produeix més riquesa. De manera que, enfront del que erròniament sostenen prestigiosos economistes, el nombre de treballadors actius es irrellevant respecte a la viabilitat de mantenir les pensions en el futur. El que importa no és quants treballadors hi ha, sinó la riquesa que produeixen.

Si, com és d’esperar, tot i els avatars del capitalisme actual, la capacitat de produir riquesa segueix augmentant, no hi ha cap raó perquè aquestes societats no puguin mantenir una població més gran d’anciants. La riquesa, els recursos materials i els diners necessaris existeixen a la societat. Per tant, si s’afirma que no hi ha diners per les pensions, la pregunta pertinent és: a on és, doncs, la riquesa produïda? Qui se n’ha apropiat?

De la riquesa produïda anualment en el pais, les remuneracions al treball s’emporten una mica menys de la meitat, mentre que una mica més del 50% que resta l’absorveix el capital. Per la seva banda, l’Estat es nodreix –desigualment– d’ambdues fonts. A Espanya les pensions públiques es paguen amb les contribucions dels salaris, però no hi ha cap raó econòmica perquè hagi de ser així. La crisi de les pensions públiques, si s’arribés a produir, només seria a causa del manteniment del sistema dins del més estricte statu quo. Però no hi ha absolutament cap motiu perquè el sistema no pugui modificar-se en una direcció diferent a la que s’està proposant ara. Si cada vegada s’insisteix més en la importància dels aspectes immaterials en la producció de riquesa –coneixement, investigació, educació, salut, governança…–, és una fal·làcia no considerar que la societat és una unitat, el conjunt del seu esforç produeix una riquesa que s’ha de distribuir entre tots. Per què només els treballadors actius han de fer-se càrrec de les pensions? La crisi de les pensions no és perque falten recursos; és deguda a una distribució perversa de la renda. El que passa  és que la riquesa produïda està molt mal repartida.

Es recomanen les pensions privades, però no seria més segur i eficient augmentar la dotació a les pensions públiques que potenciar que s’inverteixi els diners en pensions privades, enormement insegures, vulnerables davant la inflació i amb un elevat cost de gestió? És aquesta la solució? Cal destacar que en el debat sobre les pensions no es fa cap referència al benestar dels pensionistes, que implícitament sembla que són considerats com afluents. I com és que es concedeixen generoses exempcions fiscals a les pensions privades mentre es planteja que no hi haurà diners per a les públiques? Hi ha solucions diferents a la disminució de les pensions públiques si eventualment es presenten problemes per a aquestes. I a més, en qualsevol cas, per què tenim tanta pressa a plantejar ara, en plena crisi, un problema que es materialitzarà d’aquí a 20 anys?

És evident que la reforma de les pensions, tal com es presenta des de 1994 pel Banc Mundial i es reforça i intensifica ara per les institucions internacionals, la Unió Europea i els governs respectius, no té les seves arrels en els problemes econòmics de les pensions públiques futures, sinó en el gran interès de les institucions financeres en absorvir encara més un suculent negoci (els fons de pensions gestionen actualment el 35% de totes les accions que existeixen en el món).

La reforma de les pensions públiques a la baixa, com l’actual, no té com a objectiu resoldre el problema de les pensions públiques, sinó potenciar les pensions privades, que constitueixen un magnífic negoci per als capitals financers que dominen les nostres societats. Per això, el capitalisme no dubta i aconsegueix convertir en problema l’allargament de l’esperança de vida, un dels pocs avenços reals que el sistema socioeconòmic permet.

Miren Etxezarreta és Catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la UAB

mujer_pensiones

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.