Abismes

Guillermo Casasnovas. La ciutat de Managua està construïda sobre múltiples falles, aquestes ferides d­e l’escorça terrestre que de tant en tant fan tremolar al país i li recorden quant vulnerable és als capricis de la natura. Tanmateix, aquests no són els únics abismes que s’obren en aquesta terra on s’han creat, a més de llacs i volcans, grans diferències.

De fet, la distància que existeix entre la manera de viure de les classes privilegiades i la de la meitat del país que viu en situació de pobresa (amb menys de 1,6 dòlars al dia) és molt més gran que qualsevol falla volcànica. Mentre uns nens es preocupen de tenir la darrera PlayStation, altres pensen en si vendran suficients tortillas per a poder sopar. Mentre uns pensen en quan tindran el primer cotxe, altres ploren sospirant per l’arribada del dia que el seu padrastre deixi d’abusar d’ells. Escenes que semblen de mons diferents conviuen a pocs carrers de distància, en una Amèrica Llatina que des de fa temps s’ha caracteritzat per les enormes i tristes desigualtats.

El problema, a més de la pròpia misèria i la dificultat per sortir-ne, és la manca de vies que comuniquin una realitat amb l’altre, atès que en són molts els qui viuen en bombolles de vidre que no els permet veure –o no volen veure– el dia a dia dels seus germans que viuen a l’altra banda del precipici. Però això no només passa a Nicaragua o a Llatinoamèrica, també en les nostres cosmopolites ciutats europees hi ha persones llur lluita per a sobreviure cada dia està a anys llum dels nostres plans i dels nostres somnis de futur. Podem crear ponts entre els uns i els altres? Som conscients que aquests ponts no poden tenir un desnivell del 90% i que, per tant, el nostre nivell de vida ha de disminuir perquè això sigui factible?

Certament és difícil construir aquests ponts si aquella altra realitat la veiem només per televisió o la llegim al diari, ja que la saturació d’informació que tenim fa que aquestes notícies passin ràpidament a un segon pla. Potser també perquè el que hem de conèixer no és “una realitat social” sino “persones concretes”, apropar-nos a on viuen, mirar-les als ulls i plorar amb elles. És aleshores quan ens transformem no des del cap, sinó des del cor, ja que quan els canvis es produeixen en el més profund de nosaltres mateixos, aquests perduren en el temps i ens acompanyen tota la vida i en tots els àmbits. És en aquest moment que hom sacrifica unes vacances per a dedicar temps a la gent que ha tingut menys oportunitats; o està disposat a renunciar a una part de la seva rendibilitat financera per a un sistema bancari més ètic; o no veu les migracions tant com un problema per als països rics, com una conseqüència dels molts problemes que tenen els països pobres; o tantes d’altres coses que a poc a poc poden anar fent el nostre món més humà i més just.

Atesa la importància que té conèixer al proïsme per poder estimar-lo, ens esforcem des de les famílies, des dels col·legis i des de les universitats perquè els nostres joves no visquin aïllats? Un dels primers passos a fer per acabar amb la pobresa i la injustícia és no veure-les només com a dades i estadístiques sinó com a rostres amb noms propis.

favela-morumbi-sao-paulohttp://americadespierta.blogcip.cu/2010/08/17/desigualdad-social-en-el-brasil/
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.