Els rostres de la crisi

Lourdes Zambrana. Tinc davant meu l’Antonio (l’Antonio no es diu Antonio, però tant se val). Té 42 anys. Massa vell perquè les empreses l’agafin i massa jove per a beneficiar-se dels incentius de contractació i altres recursos per a persones més grans de 45 anys.

Porta tres mesos sense treballar. És un treballador especialitzat (oficial de 1ª en soldadura) i un currículum que m’impressiona (no sabia que existissin tants tipus de soldadura!). Treballa des dels 17 anys, i en el seu currículum veig que té una FP superior i uns nou o deu cursos de formació.

El seu aspecte és agradable, net, educat, polit. Una mica nerviós (és normal, és la primera entrevista).

El seu últim treball va ser un contracte d’obra i servei. Els contractes d’obra i servei, explica ell, no et permeten cap estabilitat, perquè mai saps quan s’acabaran. D’un dia per l’altre et diuen que no tornis i contracte rescindit.

Als inicis de la seva vida professional treballava de manera estable, però en el seu currículum es pot observar com progressivament es va reduint el temps de treball en cada empresa: els contractes són cada vegada més curts i ell va canviant d’empresa més sovint.

Viu en un alberg. No em parla de la seva família i jo tampoc li pregunto res. Només pretenc escoltar-lo i orientar-lo en la recerca d’un treball, no fa falta que m’expliqui situacions que sens dubte seran doloroses (viure en un alberg no ho fa per gust) i en les quals no el puc pas ajudar (només em dedico a l’orientació laboral).

Cobra l’atur, però li queden ja només dos mesos per cobrar. Després ha de preguntar en la OTG (Oficina de Treball de la Generalitat) si pot accedir als 400€ d’ajuda durant sis mesos. Com viuré amb 400€?, em pregunta. Li responc la veritat: és impossible. Si segueix a l’alberg tindrà coberts allotjament i menjar, i encara podrà anar tirant. Si per alguna raó surt de l’alberg, amb els 400€ haurà d’escollir si prefereix destinar-los a dormir (pagar-se una habitació, no precisament d’hotel, sinó una habitació rellogada a saber en quines condicions) o a menjar i dormir al carrer. No arriba per tot.

Mai he estat atès en un recurs d’atenció social. És la primera vegada que estic en un alberg i que parlo amb treballadores socials, em diu. Fins ara, ha tingut una vida normalitzada. Però ja se li han acabat els estalvis i els contactes (ja ha demanat ajuda a tots els seus amics) i ha perdut l’habitatge. Està al carrer. Està en risc d’exclusió. No es pot dir que visqui en l’exclusió però el risc de caure-hi és més que real. Si troba un treball aviat no tindrà cap problema: no ha perdut hàbits laborals ni capacitats, i quan cobri el primer sou  es buscarà una habitació i s’espavilarà. Si no troba treball la seva situació pot anar cronificant-se i agreujant-se, i llavors sí que estarà en situació d’exclusió.

I jo, que li puc dir? Només animar-lo. Li dic que és un treballador especialitzat amb un bon currículum, que si costa trobar un treball és per allò de la crisi però que no ha de desanimar-se, que ha d’estar motivat, bla, bla, bla… i per dins, penso que és una pena haver de veure cada dia tantes víctimes de la crisi assegudes davant la meva taula sense poder fer molt més que escoltar. I he de recercar en les entranyes de l’esperança cristiana, perquè hi ha dies que no la trobo, i si la trobo he d’estirar-la (com si fos xiclet) a veure si em dura fins que  passi això de la crisi.

pobresahttp://www.pobrezamundial.com/tag/desarrollo-social/
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.