Precarització laboral i violència per a les dones en temps de crisi

Precarització laboral i violència per a les dones en temps de crisi

Neus Forcano. La crisi econòmica es fa notar i la ciutadania veu amb descontent com els governs occidentals s’han vist forçats a retallar despeses públiques i prestacions de l’estat del benestar. L’atur ha anat augmentant des del 2008 al nostre país. Els sindicats i les dades de l’Institut Nacional d’Estadística constaten que va afectar sobretot els homes en un primer moment, ja que les activitats productives de la construcció i la indústria automobilística –tradicionalment masculinitzades- van ser les primeres a reduir llocs de treball. Tot i així, ja s’ha vist que durant el 2009 i aquests primers mesos del 2010, és el sector dels serveis el que queda plenament afectat per la crisi. I en aquest àmbit sí que podem parlar de pèrdua de llocs de treball per a les dones.  Quines poden ser les conseqüències d’aquesta situació a llarg termini? Com pot afectar especialment les dones aquesta crisi?

La fragilitat laboral de les dones: la doble o triple jornada es manté

La crisi agreujarà més encara la desigualtat que ja existia entre homes i dones. Les dones continuaran assumint amb més mesura tasques domèstiques i de cura de familiars, a més d’intentar mantenir treballs precaris o parcials per aportar diners a l’economia familiar. Tampoc en temps de crisi es parlarà d’equiparar salaris entre homes i dones malgrat que tinguin la mateixa capacitació, formació o càrrec, com passa ja en força empreses.

Segons l’Informe del 2009 de Les dones en mercat laboral de Catalunya de la Secretaria de la Dona de CCOO[1], malgrat que no ha parat d’augmentar la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral, és encara avui de 16 punts per sota de la taxa d’activitat masculina. Pel que fa al salari, el mateix Informe indica que les dones guanyen prop d’un 30% menys de sou que els homes. Si el 35% dels homes assalariats tenen guanys superiors a 2100 euros mensuals, les dones que guanyen aquest salari suposen el 21,6%.

A Catalunya es pot dir que tenim un mercat laboral segregat en funció del sexe. Un dels sectors laborals més precaris és el dels serveis, i és un dels més feminitzats. També segons l’Informe citat de CCOO, les dones es concentren majoritàriament al sector del comerç i l’hostaleria, als serveis professionals i administratius, i del lleure i el treball domèstic, en un percentatge que oscil·la entre el 12% i el 30% de les treballadores[2]. El percentatge de dones amb jornada parcial a Espanya és del 81% mentre que el d’homes és el 19%[3].

Si la solució que prenen els governs per resoldre la  crisi és només reduir salaris, facilitar l’acomiadament a les empreses i retallar despeses de l’estat del benestar i prestacions laborals, seran les dones, les que estan en condicions més fràgils, les que en patiran plenament les conseqüències.

Amb aquesta política de reduir despeses socials, en sortiran perjudicades les lleis i ajuts per conciliar vida laboral i familiar, o per dependència d’algun familiar malalt…Es diu que els homes tenen més accidents laborals, però les dones tenen més malalties o han d’agafar baixes per dolències menors amb molta més freqüència. No serà un detonant de “la doble o triple jornada laboral” a la qual es veuen abocades les dones per qüestió de gènere?

Precarització,  indefensió i violència

La necessitat econòmica pot fer aguantar situacions d’injustícia i maltracte. I això, tant a la feina com en les relacions interpersonals. La precarització i la fragilitat laboral de les dones, juntament amb la disminució de prestacions socials, pot fer augmentar la violència de gènere. És cert que la violència de gènere no està directament relacionada amb una classe social concreta, no és exclusiva de situacions de pobresa i manca de recursos econòmics; però també cal tenir en compte que en moments de crisi, creix la tensió social i s’aguditza la jerarquització del poder d’uns pocs sobre la majoria. De retruc, en l’estructura familiar, el fort veu justificada la dominació o abús sobre el dèbil. Cal tenir present que Espanya no ha pogut reduir el nombre de dones assassinades per familiars o parelles, que es manté en una mitjana de 70 dones l’any, tot i que a 9 de juliol del 2010 -som a la meitat de l’any- ja se’n compten 62![4]

I no voldria oblidar, tampoc,  quan parlem d’economia submergida o treball irregular, les dones forçades a prostituir-se. Sé que el tema de la prostitució és complex, no gens homogeni, i que s’exerceix per diferents motius i situacions. Tot i així, voldria fer menció de la quantitat de dones que es poden veure obligades a aquesta situació per tal de trobar uns ingressos.

Pel que fa al col·lectiu immigrant, moltes noies marroquines, per exemple, hi van a parar a través de xarxes de familiars o coneguts que ja són en el país d’arribada, i que les introdueixen a cases amb la promesa de treball domèstic o d’ajut familiar. D’altres, majoritàriament dones de l’est d’Europa o subsaharianes, es troben sense documentació i a mercè de les xarxes il·legals de tràfic humà. Un 80% de les persones que a tot el món es veuen immiscuïdes en xarxes de tràfic són dones i menors. Espanya és un dels destins preferits de les xarxes de prostitució. L’any 2003, 400.000 persones de l’est foren comprades i portades a Espanya per engruixir el tràfic sexual. Segons el Ministeri de l’Interior espanyol, només en dos anys (2005 i 2006) es van desarticular al voltant de 880 xarxes de prostitució forçada[5]. Malauradament, aquestes dades deuen haver augmentat. Faran falta recursos i despesa social per controlar aquest tràfic, per formar i inserir laboralment les dones i joves que vulguin abandonar la situació forçada de prostitució.

Alternatives en temps de crisi

Si com comenta Joan Tugores (catedràtic d’economia) a una entrevista feta a Vilaweb l’1 d’octubre del 2008, la crisi ha sorgit per la manca d’ètica de les pràctiques bancàries i d’un sistema financer mundial opac i no sotmès a controls, caldrà que els ciutadans no siguem els únics a posar-hi remei a costa dels nostres drets. Hauríem de saber què és allò a què no estem disposats a renunciar com a ciutadania si a la vegada no s’implementen canvis i reformes profundes en el sistema financer, en el sistema de gravació d’impostos a les rendes més altes o a les transaccions borsàries internacionals.

Com diu Arcadi Oliveres[6], propostes n’hi ha: la taxa Tobin, dir no als plans de pensions, control del frau fiscal, promoure la banca ètica, demanar transparència al govern, frenar el consum exagerat, impulsar l’agricultura local i ecològica, el comerç de proximitat, implantar energies renovables…). Cal fer pressió als polítics i als governs perquè s’atreveixin a impulsar-les i a implementar-les.

A aquestes mesures, per això, m’agradaria que no s’oblidés quin model de societat i de relacions humanes volem. Com caldrà treballar en el camp educatiu i del treball social, perquè les relacions entre homes i dones no siguin abusives ni violentes?; què caldrà fer perquè en el camp de la formació universitària, el professional i laboral, homes i dones tinguin opcions i condicions equitatives? Tant de bo el neoliberalisme despietat no ens confongui el projecte democràtic amb un estat del terror i del poder d’una oligarquia de lobbies sobre una majoria. Tant de bo busquem temps i alternatives per enfortir xarxes socials, civils i culturals que promoguin unes relacions entre les persones basades en el respecte i la llibertat, i que sàpiguen bastir una societat no tiranitzada per una política segrestada pels grans poders econòmics.


[1] “La crisi també té nom de dona” Informe de Les dones en el mercat de treball a Catalunya. Situació i propostes sindicals. Secretaria de la Dona, CCOO, 2009; pàg.4

[2] Op.cit. pàg. 7

[3] www.angelsmcastells.nireblog.com; MARTíNEZ CASTELLS, Àngels. “La crisi des d’una perspectiva de gènere”, 20-01-2009; segons dades de l’INE del 2008.

[4] www.donesdenllac.org; Vocalia de Dones de l’Associació de Veïnes i Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. Dades extretes dels Mossos d’Esquadra i recollides per la Red Feminista, a 9 de juliol del 2010.

[5] Dades extretes de EL PAÍS, dominical del novembre del 2007.

[6] OLIVERES, Arcadi (2010) Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar. Barcelona: Angle editorial; col. El fil d’Ariadna, 36.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.