Carta a Iñaki Gabilondo

José I. González Faus. Benvolgut Iñaki,

En el teu programa a  CNN+ de dijous passat, et vas preguntar diverses vegades com ha sorgit entre nosaltres aquesta jove generació d’esportistes que, a més de la seva gran qualitat, són nois seriosos, senzills, disciplinats, treballadors i humils. Són una rara excepció o un indici prometedor de la nostra societat?

Crec que els que et van respondre durant el programa van recórrer als tòpics de rigor y que la teva pregunta – com moltes de les que planteges – mereix una reflexió més seriosa. Possiblement parli des de l’experiència dels meus anys, però aquí llenço un element de resposta.

Aquests esportistes han tingut quelcom que no han tingut avui molts dels nostres joves: una formació basada en l’esforç, la disciplina, la paciència i l’acceptació de moltes derrotes. Jo vaig conèixer una cosa semblant, al costat dels molts defectes que va tenir la meva educació (rigor, por, manca d’obertura a la justícia social…). Però, en la societat de la meva infantesa, l’esforç, la paciència i la disciplina eren patrimoni comú de tots: a la dreta l’esforç per l’enriquiment i el propi egoisme. A l’esquerra l’esforç per la solidaritat i la justícia.

Crec que avui gairebé no queda res d’allò. La dreta ha descobert que no són necessàries ni la paciència ni l’esforç per a enriquir-se: aquell capitalisme de tarannà calvinista que va descriure Max Weber, basat en l’esforç pacient, ha estat substituït per l’especulació financera i l’anomenat capitalisme de casino: hi ha maners molt més senzilles i ràpides per fer diners. I els inacabables casos de corrupció entre nosaltres, creuen alguns que no són més que excepcions, puntes d’iceberg: perquè encara que  amb això de la corrupció (o l’evasió fiscal) es corre un cert risc, tampoc és un risc massa gran i, en canvi, surt molt més rentable que no pas l’esforç pacient.

També l’esquerra ha abandonat l’esforç pacient i s’ha transvestit en allò que altres vegades he anomenat “esquerra barata” (parodiant una frase del màrtir Bonhoeffer que acusava al seu protestantisme de caure en “la gràcia barata”), o esquerra “de cintura cap avall”. No importa el nom però potser sí que importa la clàssica pregunta que va fer Habermas. Sense un fonament absolut i incondicional (“religiós” diu aquest autor) per a la solidaritat, ¿és possible a la llarga mantenir l’esforç i la disciplina necessaris per a intentar canviar el món, exposant-se a més a més a no veure els resultats d’aquest esforç?

Crec que en això de l’esforç i la capacitat de renúncia resideix la diferència entre aquesta generació d’esportistes i bona part de la nostra joventut.

Dit això, voldria afegir, que més enllà dels efectes sedants i al·lienants que avui ens produeix la Roja, i Nadal i Contador i Lorenzo… sóc molt crític amb l’estructura de l’esport al nostre món. Les despeses de la Fórmula 1, o del París-Dakar (perfumats amb unes gotes de solidaritat, per a dissimular), clamen literalment al cel. Del comerç de dones que ha desencadenat el mundial de Sud-àfrica, els mitjans no n’heu dit res. I la dignitat d’una sola dona val molt més que una copa del món.

Acostumo a dir, i perdona, que, sota capa d’una neutralitat informativa, els mitjans de comunicació teniu el defecte d’anivellar i presentar en el mateix aparador, la merda i el pernil “jabugo”. Amb l’inconvenient a posteriori de què, com que la primera és molt més barata, acabeu per oferir-ne moltes més dosis. I no obstant, tornant a la joventut per acabar, hi ha un altre grup de joves que mereixerien més presència pública i dels quals vosaltres no n’acostumeu a parlar (bé perquè no els coneixeu o perquè temeu perdre audiència). Són nois i noies que dedicaran bona part, o la totalitat, de les seves vacances no a anar a Sud-àfrica i veure el mundial, sinó a treballar solidàriament al Txad, al Congo, o en països llatinoamericans. La trista mort de quatre d’aquestes noies en un accident al Perú, ens les ha posat tràgicament a primera plana. Però tant sols els hi hem dedicat res més que l’espai estricte de la notícia. I no obstant, es mereixien moltes més pàgines de les que es va endur la Roja.

Aquesta és la meva humil resposta. Ja et vaig dir que potser només sigui la clàssica queixa d’un vell. Però potser fa pensar. I tu, no deixis de llençar-nos aquest tipus de preguntes com les del passat vuit de juliol. Una abraçada

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.