Àfrica i les empreses transnacionals

Oscar MateosRevista 1948, Núm. 34. Àfrica ha estat històricament el continent maltractat. Des de fa molts segles i a través de diferents etapes i pràctiques (esclavitud, colonialisme, Guerra Freda, etc.) les societats africanes han conegut de forma sistemàtica l’explotació i utilització dels seus recursos i persones. Tal i com reconeixen la majoria d’historiadors i analistes del tema, aquesta dinàmica ha estat fruit de la constant expansió capitalista, dels interessos occidentals vers el continent, i de la connivència interessada de les elits africanes.

En l’era de la globalització, moltes veus denuncien que ara Àfrica pateix el que anomenen com a “maledicció dels recursos”. Certament, Àfrica és una terra rica en tot tipus de recursos naturals i minerals: el continent posseeix el 99% de les reserves mundials de crom, el 85% de les de platí, el 70% de les de tantalita, el 68% de cobalt o el 54% de les d’or. També té reserves significatives de petroli i de gas, dels quals països com Nigèria o Líbia són dos dels principals productors mundials, o notables dipòsits  de fusta, diamants o bauxita. No obstant, el gran drama africà, la maledicció en tota regla, és que aquests recursos i la presència d’empreses transnacionals, no són una font de benestar i desenvolupament pels pobles africans, sinó que, al contrari, generen noves dinàmiques d’explotació, tenen un extraordinari impacte ambiental o perpetuen i alimenten un gran nombre de conflictes armats.

Existeixen molts exemples de tot això. A la República Democràtica del Congo, país on des de finals dels noranta té lloc la que ha estat batejada com la “Primera Guerra Mundial Africana” i  on s’estima que més de quatre milions de persones han mort directa o indirectament com a causa del conflicte armat, el paper de les empreses transnacionals ha estat aberrant. Les Nacions Unides publicaren un informe  l’any 2002 en el qual denunciaven la implicació directa de multitud d’empreses estrangeres en el conflicte i en l’explotació de nombrosos minerals, especialment del coltan, fonamental per la fabricació de telèfons mòbils o d’altres tecnologies. Malgrat l’informe revelava noms i cognoms de moltes d’aquestes empreses i d’alguns dels seus principals responsables, la impunitat ha estat fins avui dia la única resposta.

Un altre cas és el de Pfizer a Nigèria. La multinacional farmacèutica va ser acusada de contribuir a la mort d’onze nens i de provocar ferides a prop d’altres 200 com a conseqüència de les proves per a constatar l’eficàcia del medicament Trovan. De fet, el cas va inspirar a John Le Carré a escriure “El jardinero fiel”, que després seria portada al cinema. Las autoritats de l’estat nigerià de Kano van portar als tribunals el 2007 a la companyia, i tot i que en un principi Pfizer al·legava que les morts van ser degudes a una epidèmia de meningitis i no al medicament, recentment va acceptar pagar una indemnització de 55 milions d’euros per evitar el judici.

Al Delta del Níger (també a Nigèria), la petroliera anglo-holandesa Shell va acceptar pagar una indemnització d’onze milions d’euros als familiars dels nou activistes de l’ètnia Ogoni liderats pel poeta Ken Saro Wiwa, els quals van ser executats al 1995 pel dictador Sani Abacha per denunciar la contaminació que la companyia estava causant en la seva regió. Shell evitava així seure davant d’un tribunal i justificar les denúncies que asseguraven que havia aprovisionat amb armes els soldats que van reprimir les protestes contra l’acció de la companyia.

Els exemples són nombrosos: el paper de la companyia diamantífera De Beers a la guerra a Sierra Leona, la presència de Nestlè amb l’explotació del cacau a Costa d’Ivori, les complicitats de les petrolieres als conflictes a Sudan o Angola, la rapinya de la indústria de la fusta a Libèria (es calcula que s’han destruït fins el moment el 70% dels boscos tropicals de l’Àfrica per a l’extracció de fusta destinada fonamentalment a Europa i Estats Units), i un llarg etcètera. Darrerament, molts denuncien com l’expansió ja no només occidental sinó de la Xina a l’Àfrica (que busca nous territoris i espais on poder créixer) està suposant la compra indiscriminada de terres per l’explotació agrícola o industrial, utilitzant la mà d’obra barata dels africans i sense cap mena de control sobre els extraordinaris impactes al medi ambient.

El panorama és dramàtic i l’absència dels drets humans és flagrant. En els darrers anys la societat civil internacional, així com els moviments socials africans, han aconseguit articular algunes iniciatives que posin fre a aquesta dinàmica. El “Procés de Kimberley”, que tractava de regular la procedència de diamants de zones de conflicte, o l’emergència d’alguns codis de conducta per les empreses, suposen, no obstant, més una anècdota que no pas un avenç substancial en matèria de drets humans. En els últims mesos, les Nacions unides han suggerit la possibilitat de crear un Tribunal Internacional que jutgi els crims de les empreses transnacionals que “es resisteixen a assumir responsabilitats pels impactes de les seves activitats i la vulneració dels drets humans i col·lectius”. Una proposta que podria suposar un primer pas cap a la fi de la impunitat d’aquestes companyies i la injustícia social al continent africà.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.