I el cel es tancà …

Santi TorresA la Bíblia no és gens estrany trobar-hi l’expressió “tancat” o “obert” referent al cel. Quan el cel es tancava era més aviat signe de mal presagi. Un podia entendre que el cel s’havia tancat en èpoques de llarga sequera que portaven associades la fam i la pobresa més extremes. Però també el cel es tancava quan els profetes callaven, i mancava, per tant, aquella paraula (inspiració) que guiés l’acció dels homes i de les dones durant un període sempre indefinit. Es tractava, doncs, de temps durs, on a la pobresa s’hi sumava una manca de lideratge i una sensació d’injustícia i campi qui pugui generalitzades. M’ha fet gràcia trobar escrita aquesta expressió en alguns dels articles dedicats al problema de trànsit aeri generat per les cendres del volcà islandès.

Ara els cels s’han obert de nou, però pensava que potser la metàfora hauria de continuar vigent, i que més enllà de l’anècdota d’aquests dies, haguem de reconèixer que efectivament vivim temps de cels tancats. En els temps bíblics la injustícia i les desigualtats es donaven al si de comunitats molt petites i locals. Certament no es pot dir avui que no existeixi una preocupació creixent per les desigualtats a l’interior de les nacions, i fins i tot, en el cas europeu a l’interior d’allò que vol ser una comunitat de nacions. Una preocupació a vegades més fruit de la inseguretat que generen les desigualtats i les societats poc cohesionades, que per una voluntat explícita a l’hora de desenvolupar polítiques efectives en el reconeixement de drets bàsics (alimentació, habitatge, educació…). Tanmateix aquesta preocupació acaba per diluir-se del tot quan pensem a una escala més global. Es fa difícil trobar una altra època on la injustícia a nivell de comunitat humana hagi arribat als nivells que ho ha fet en l’actualitat. I el pitjor és que l’abisme no para de créixer. Davant d’això, els cels semblen certament tancats. Les declaracions a vegades ben intencionades estan tocades de mort des del seu origen, i el seu vol no és un vol celest sinó més aviat gallinaci. Es succeeixen les declaracions, els plans de reforma, les cimeres inútils, els voluntarismes de “l’ara sí”, però el cert és que vivim atrapats en la impotència i en una mena de fracàs desgastador.

Fa por que en aquesta època apareguin els falsos profetes, aquells que diuen que els cels s’han obert però que en nom de vés a saber quin déu reivindiquin tota mena de fonamentalismes, de greuges, de violència i de venjança; fan por també els que ja fa temps que donen per perduda la clau del cel, i que “això és el que hi ha”, “agafi-ho o deixi-ho, però no m’atabali més”, els defensors de la mera supervivència  i del que cadascú miri per ell; fan por els voluntaristes i els ben intencionats, confiats només en les seves forces i que acaben engolits i cremats… A vegades penso que els cels s’han tancat perquè és l’ésser humà qui s’ha acabat tancant en si mateix, en una mena d’egoisme estèril on no hi ha més ressò que el de la pròpia por i el dels propis instints.

És curiós però que davant tot això també se senten algunes veus que indiquen algunes esquerdes. Són veus encara disperses poc articulades, temptejants, però que provenen d’una veritat que en res s’assembla a allò que ens hem acostumat a escoltar. Parlen de justícia i de responsabilitat, parlen de comunitat i de compromís amb l’altre, parlen de compassió i d’austeritat. Algunes ho fan en nom de déus diversos altres en nom d’una saviesa humana vella i antiga que expressa una bondat encara viva en molts cors. Qui sap si algun dia els cels tornaran a obrir-se, com aquests darrers dies s’han obert pels avions, i la inspiració tornarà al cor d’una humanitat cada vegada més ferida i cansada. Veni sancte spiritus!


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.