Entrevista d’en Sergi Cámara a Ramiro Pàmpols sj director adjunt de les escoles rurals Foi et Joie (Fe i Alegria) a Haití

Veus. Entrevista d’en Sergi Cámara a Ramiro Pàmpols sj director adjunt de les escoles rurals Foi et Joie (Fe i Alegria) a Haití.

1. Com  arribes a ser  jesuïta i en quins llocs has estat abans de treballar a Haití?

Vaig entrar a la Companyia de Jesús als 17 anys, en un ambient de post guerra que segons  diuen, és sempre un temps molt especial. Vaig ser primer una “víctima” i després un “alliberat” del nacionalcatolicisme. En acabar els estudis, el Concili Vaticà II em va donar el cop de gràcia. En assabentar-me de l’existència a França dels pretres ouvriers (capellans obrers), m’hi vaig interessar i al poc temps estava treballant en una petita fàbrica a Santa Coloma de Gramanet. Aquesta nova forma de vida ha durat fins  l’any 2000, any en què vaig jubilar-me del meu treball a la impremta de l´Ajuntament de Barcelona.

2. Per què has anat a Haití?

Una vegada jubilat, volia oferir un temps de la  nova etapa que tenia al davant, en un país pobre. Em va semblar que Haití podia ser aquest país. Ho vaig proposar i es va fer realitat l’any 2006. Abans no ho vaig fer perquè tenia la meva mare amb gairebé 90 anys.

3. Quina era la situació socioeconòmica que et vas trobar?

La situació d´Haití era i és desesperada: potser més d´un terç de la seva població a l’exterior (prop de 3 milions); l’atur afecta al 80% dels haitians en edat de treballar; cada dia es produeix una fuga de cervells impressionant amb gent fent cua a les ambaixades de Canadà i els EE.UU (algunes xifres parlen de 30.000 demandes de visats); gairebé la meitat de la població la formen infants entre un  i catorze anys. L’economia agrària és molt fràgil. Aproximadament un 60%  d’haitians viuen de la producció agrícola realitzada sense cap tecnificació, ni existeixen polítiques agràries que acompanyin als camperols en la tria de llavors i altres possibles ajuts en pesticides o fertilitzants. Les explotacions són de minifundi i per tant, incapaces d’alimentar famílies generalment nombroses. No obstant, existeixen alguns grans terratinents i l’estat disposa de grans extensions de terra sense conrear.

Per acabar aquesta ràpida descripció, caldria parlar d´una indústria molt escassa, amb dues zones franques, una a Port-au-Prince i l’altra a Ouanaminthe. Els salaris són salaris de misèria. Aquest any ha augmentat l´anomenat “salari mínim” de dos o tres dòlars diaris que es pagaven fins a cinc dòlars, i no en totes les indústries. La majoria dels treballadors segueixen amb 100 o 125 gourdes de salari mínim diari (un dòlar equival a uns 40 gourdes).

Com a  conclusió es pot afirmar que a part les dues zones franques, a penes hi ha valor afegit en la producció haitiana (mangos, i altres fruites tropicals, carbó vegetal,…) i una productivitat molt baixa. Un 80% de la totalitat de la població viu de l´economia informal. Port-au-Prince, com a paradigma d´aquesta “economia” és com un immens “mercat de carrer” on infinitat de persones, especialment dones, esperen durant deu o dotze hores, poder vendre algun dels productes vegetals, o roba i sabates de segona mà, que han vingut dels EE.UU.

4. La presència massiva de les ONGs, és viable?, com afecta?

Es fa difícil avaluar quina serà ara la seva influència i pes específic. Fa dues setmanes la AECID (Cooperació Espanyola)  va convocar a totes les ONGs que vénen d’Espanya o que es beneficien dels seus ajuts, i vaig poder-ne comptar més de quaranta!.

Clar que sobre les ONGs es poden dir moltes coses. La sospita de que són, globalment i de fet, una mena de “govern paral·lel”, que allibera, excusa, estalvia i com a mínim, retarda, que el govern legítim assumeixi la seva responsabilitat. Algunes utilitzen una forma de actuar dissenyada des del país d’origen i que apliquen rigorosament en tots els espais on es fan presents ( la USAID en podria ser un bon exemple). Altres en canvi es preocupen per treballar amb un partenaire haitià ben definit i al qual deixen prendre  les decisions importants; i, finalment, aquelles que no tenen prou clar quin és l´impacte del seu treball.

En darrera instància, sempre caldrà tenir present que allò que es pretén impulsar, sigui “en la línia políticament correcta”, encara que es tracti d’un procés irremeiablement gradual. I mai en la direcció contrària!

5. Què en penses de la gran donació de diners ¿és a canvi d´ alguna cosa?

Certament, caldria desemmascarar  els interessos econòmics dels països donants i de les condicions que posen a l’hora de finançar determinats projectes, per exemple, que siguin empreses del país donant les que han de dur-les a terme. Aquí entrem en una mena de forat negre on mai serà possible saber amb seguretat els interessos que estan en joc.

No vull fer ciència ficció, però si que es poden suggerir algunes pistes versemblants i que responen a rumors de persones  ben informades del país: possibles bosses de petroli a la vora del mar, a prop de la capital, existència de metalls preciosos,…però molt especialment: importància geoestratègica de l’illa, al costat de Cuba i en ple Carib, i també pròxima a Veneçuela que vol atreure-la al seu radi d’influència. I sempre l´etern problema del narcotràfic més important del que podria semblar a primera vista.

6. Dependrà sempre Haití de l’ajuda internacional?

La paraula clau d´aquesta pregunta és precisament la paraula dependència.  Sembla una contradicció que el primer país negre in-dependent estigui sotmès a una creixent dependència…

Un testimoni gens sospitós, el d´ Edmond Mulet, representant de l´ONU a Haití, acaba d´afirmar: “O bé es reforcen ara les institucions d´Haití, o aquest país seguirà depenent durant els propers 200 anys”. El darrer número de Le Monde Diplomatique (març del 2010), té un article on compara el comportament del govern de la India davant el devastador tsunami que va patir fa uns anys un dels seus estats, i  la política que ara segueix o corre el risc de seguir, el govern d´Haití. Les preguntes que es plantegen en l’últim paràgraf d’aquest treball, són d’una importància cabdal.

7. Per on passa el futur d’Haití?

Està clar que el futur d´Haití ha de passar per on vulguin els mateixos haitians. Per això jo tinc la forta convicció que qualsevol projecte, per humil que sigui, ha de tenir una única finalitat: ser un pretext per a formar persones del país. Un projecte mai  ha d´anar davant de les persones, sinó darrere. En canvi moltes vegades, les ONGs, en lloc de fer de multiplicadors, es fan indispensables per a seguir fent durant anys la mateixa feina i tenir, ara sí, un pretext per a cobrar uns salaris considerables.

L´altra convicció és que no hi ha cap projecte, absolutament cap, que no tingui un contingut polític. Amb això vull dir que conscientment o inconscient, les ONGs estan contribuint al reforçament o debilitament d’un model de societat determinat, potser encara poc esbossat, però ben real.

I aquest implícit és el que pot fer por a governs poderosos, com Canadà o els EE.UU., i amb interessos prou clars, però no expressats, que se sentin motivats per a enviar 14.000 marines armats fins a les dents a Haití a més a més de multitud de vaixells de guerra ancorats davant les seves costes.

Aquí sí que cal dir que la societat haitiana en el seu conjunt, la que diem cada vegada més, “la societat civil organitzada”, ha de moure’s per anar creant i alhora exigint un nou model de societat que els faci sortir de la pobresa crònica. Ja ho està fent, denunciant al govern que en els seus documents i projectes de “reconstrucció nacional” no ha tingut gens en compte el parer de la societat civil. En un article  recent, un grup d´aquesta mateixa societat civil, els haitians més ferits pel terratrèmol, per tant, les autèntiques víctimes, escriuen: “No estem esperant caritat: reclamem treball, escoles i habitatge”.

No hauria de ser tan difícil fer atenció a aquests drets fonamentals. La gran pregunta és si el govern d´Haití vol escoltar més les veus dels “donants” o les veus dels homes i dones que volen ser ja des d’ara els protagonistes d’un Haití diferent al d’abans del terratrèmol.

La gran temptació és que sempre és molt més còmode posar la mà, que impedeix la maduració i la creativitat de les energies pròpies del país, que dir respectuosament als donants interessats o desinteressats, com ha fet Bachelet a Xile, o abans la pròpia India: “moltes gràcies, tenim recursos (humans) suficients per a valdre’ns per nosaltres mateixos”.

Aquesta noble resposta demana una lucidesa i un compromís personal i col·lectiu de molta envergadura.

Esperem els qui som crítics amb la majoria de governs i d´ONGs, que aquest compromís, que ja ha començat, arribi fins al final.

Segur que hi ha altres governs i altres ONGs que des d’altres perspectives polítiques també estan en la mateix línia: la de col·laborar per a una autèntica autonomia del país.

Port-au-Prince, març del 2010

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.